David Calleo té un aire a professor xapat a l’antiga. Nascut l’any 1934 en una zona rural de l’Estat de Nova York, en el recer d’una família d’arrels italianes, no es veu cap ordinador en el seu despatx, sinó una cosa que podria ser una radio de galena, a sota d’un gran retrat de Napoleó Bonaparte. Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Yale i especialisat en política econòmica, és director del Programa d’Estudis Europeus de l’escola de relacions internacionals de la Universitat Johns Hopkins de Washington, des d’on aposta per un món multilateral en el qual Europa jugui el rol de contrapès amigable dels EUA.

El ‘lampista polonès’ vist des d’Amèrica

Els dilemes econòmics d’Europa en el món (deslocalització, fluxos de capitals, medi ambient…,etc) es reprodueixen també a l’interior d’Europa, com vam veure amb el debat sobre l’ampliació de la UE a l’Est i el mite del fontaner polonès disposat a pressionar a la baixa els salaris d’Europa occidental. David Calleo no veu aquí un problema com a la Xina o a l’Índia: “És veritat que al principi aquests països d’Europa de l’Est atreuen inversions pels seus salaris baixos, però com que estan dins de la Unió, aquests (igual que la seva renda per càpita) convergiran de seguida amb els occidentals”. Això sí, Calleo és una mica crític amb l’ampliació de 2004 i 2007, que ha estat, segons ell, “massa precipitada”. El problema real és la gran diferència entre l’est i l’oest europeus en les grans qüestions institucionals, com ara l’ús de relacions transatlàntiques, la política europea exterior i de seguretat, o la integració política del continent”.

Pessimisme i ‘euroesclerosi’

Mentre la llibertat de mercat segueix en voga en el món, Calleo es manifesta en termes crítics sobre ella. “El comerç internacional ha d’estar regulat de manera que no produeixi un deteriorament inacceptable de la qualitat de vida dels treballadors europeus com a conseqüència de l’excessiva competència de la mà d’obra barata”. La grandària és important: “La Xina o l’Índia són països molt grans i amb un mercat interior immens, i per tant no poden seguir pretenent ser economies totalment dedicades a l’exportació. Sí que es justifica, en canvi, en el cas dels estats petits com ara el Japó o Corea del Sud”. D’aquí que no es cansa de repetir que el comerç lliure a ultrança, sense consideracions socials de cap tipus, és “l’última gran religió d’Occident”.

Per tal d’evitar simplificar les comparacions entre el creixement econòmic a Europa i als Estats Units afirma: “És veritat que Europa ha patit durant molts anys una taxa de desocupació més gran que la dels Estats Units. Tanmateix, ha crescut durant la major part del període de la postguerra a un ritme més gran que als Estats Units, amb nivells de pobresa i desigualtat més petits”. Però davant l’estancament econòmic de països europeus com França, Alemanya o Itàlia aquesta afirmació es contradiu. Davant d’això, aquest economista reacciona acceptant que “ni les polítiques d’estimulació de la demanda augmentant els salaris o la inversió política, ni les polítiques d’equilibri pressupostari i reducció de la inflació són ja suficients”, donant a entendre que protegir els llocs de treball industrials a Europa d’una competència exterior abusiva resulta, doncs, pràcticament impossible a aquestes alçades.