Els herois no moren mai. Creada la primavera de 1990 per set franctiradors del còmic, avesats a la pràctica a través d’algunes publicacions i d’intents de col•laboració amb editors avantguardistes, l’editorial l’Association no hauria pogut escollir cap títol millor per inaugurar les seves publicacions. La seva primera col•lecció, titulada Éperluette en referència al signe tipogràfic “&”, només podia donar nom a d’altres publicacions d’èxit.

Setze anys més tard, els bons auguris s’han confirmat. La banda parisenca, que encara es sorprèn de comptar amb un local i vuit treballadors, proposa un catàleg que s’acosta als 300 exemplars, en el qual trobem, colze a colze, autors il•lustres, dibuixants i guionistes menys coneguts, àlbums originals de dimensions gairebé clàssiques i els emblemàtics “format novel•la” reunits en la col•lecció Ciboulette.

Amb Persepolis, èxit planetari de l’autora iraniana Marjane Satrapi desvelat en quatre volums. l’Association assegurava: “Oh! quin escàndol!”, ironitzant sobre un best-seller que combina èxit d’estima i èxit comercial. Després de l’enamorament a primera vista del jurat d’Angoulême per Satrapi, el 2001, l’any 2005 va ser el premi al millor àlbum que va ser atorgat al seu Poulet aux prunes. Pel que fa a Lewis Trondheim, un dels fundadors de l’Association, la seva producció, tan prolífica com eclèctica, li mereix aquest any la presidència de la 34è Festival Internacional del Còmic a França.

Res de llorers

L’avantguarda dissident serà finalment admesa a primera fila? “No es tracta d’adormir-se sobre els seus llorers” replica l’Association. Perquè “això no ha estat mai d’acord amb la seva filosofia”, reivindica l’editorial del darrer catàleg, però també perquè l’ aparent opulència del mercat, que barreja àlbums enllustrats, novel•les gràfiques, manga i revistes especialitzades, és enganyosa.

Segons l’editorial: “El còmic entra en un nou període de conflictes que podria, si no es duu a terme una lluita decisiva, substituir les innovacions de quinze anys d’independència per prestatges de succedanis sense ànima ni gust, que no respecten l’autor ni el lector”. En un context de sobreproducció, de confusió i de competència sovint deslleial, l’Association no pensa a fondre’s en la multitud.

Les dues paraules clau, tenacitat i intransigència, no són dites a la babalà. Jean-Christophe Menu, un dels pilars del col•lectiu, sembla, fins i tot, que es plagui de reivindicar-les: “L’Éprouvette no vol cap crònica enlloc, gràcies<”. Amb la seva torbadora obra, publicada el gener de 2005, Plate-bandes, recorda que és massa fàcil entrar en el terreny de l’Association, sobretot per publicar còmics ineptes. “Hem arribat a un punt en què cap espai està en condicions de publicar el que realment desitgem com a autors”, explica.

Eclecticisme i exigència

Els anys 80 estan marcats pel regnat de l’àlbum estàndard, de 48 pàgines, encartonat i de colors: més barat d’imprimir, és el que agrada als infants. En aquesta època, l’editorial emergent defensa altres formats, que imposen el blanc i negre, l’estil rústic, un format més petit amb una paginació extensible. De l’editorial Casterman als Humanoïdes Associés han estat, des de llavors, “molt sovint copiats, però mai igualats”, afirma l’Association. Actualment, els autors de l’Association tenen tantes coses a dibuixar com a dir.

Fins i tot trobem diaris íntims i cròniques quotidianes tan acerbs com irònics. “Són llibres que no haurien pogut existir en un altre lloc, o que no haurien pogut existir tan bé”. Creacions, reedicions, traduccions, obres originals considerades ja clàssiques… “No considerem que una petita venta sigui un fracàs, ens penedim de poques coses”, defensa Jean-Christophe Menu, tot recordant que l’Association no té, en el sentit estricte de la paraula, ànim de lucre i es manté per l’adhesió de membres.

Un eclecticisme que confirmava Marjane Satrapi al micròfon d’una ràdio tolosana, just abans de dedicar-se a l’adaptació cinematogràfica del seu Persepolis. “És rar que aquestes coses succeeixin en el món actual. Crec molt en les edicions independents i jo sóc la prova que us podeu fer rics i famosos mantenint-vos en l’àmbit independent, sense publicar res més enlloc. Penso que un autor i un editor estan molt lligats. Es tracta d’un treball que es fa de dos en dos. Són realment iguals, no s’ha d’oblidar”.