Olga Karatch, una professora de 28 anys, és al mateix temps una de les dissidents més actives de Bielorússia, país que encarna l’última dictadura europea, que fa frontera amb Rússia, Polònia, els Països Bàltics i Ucraïna”. Karatch lidera l’associació ‘Casa Nostra’ [Nasz dom] i és l’editora d’una revista clandestina d’oposició al règim. La seva vida és una lluita incansable pel respecte dels drets humans en el seu país. De pas per Varsòvia, en trànsit entre Praga i Brussel•les, Karatch intenta sensibilitzar les autoritats comunitàries sobre la llibertat dels mitjans de comunicació a Bielorússia. Actualment viu a Vitebsk, on treballa com a consellera municipal.

El dret a la informació

Karatch, tot i haver estat empresonada varies vegades, conserva la seva joventut, la seva serenitat i al mateix temps, tota la seva energia. “Actuem en deu llocs diferents a Bielorússia – a excepció de Minsk, la capital”, comença dient en referència a la seva ONG. “No tan perquè ens faltin voluntaris, o fins i tot opositors al règim, sinó a causa de la repressió”.

Aleksandr Lukaixenko va aconseguir la presidència del país el 1994, i el 2006 va ser reelegit amb un 82% dels vots. Segons Karatch, els nens d’aquell moment que ara tenen vint anys han estat tan adoctrinats que ara és molt difícil explicar-los que han viscut tota la seva vida en la mentida”. Un estudi refermat per un sondeig realitzat per ‘Casa Nostra’ constata: “El públic que dóna suport a Lukaixenko té entre 18 i 22 anys o més de 65 anys. En canvi, els principals opositors del poder dictatorial del Senyor de Minsk tenen entre 23 i 45 anys”.

Així doncs, què es pot fer per aconseguir que els bielorussos prenguin consciència del que estan vivint ? Karatch pensa que és important actuar per etapes. “A Bielorússia s’ha comès l’error de creure en la llibertat dels mitjans de comunicació. La majoria de nosaltres encara ens en recordem de l’era soviètica, en la qual tot mitjà -a excepció de la televisió estatal- estava prohibit”, explica. I afegeix: “Una època durant la qual els ciutadans escoltaven, ben avergonyits, Radio free Europe. Avui dia, però, tenim accés a la televisió per cable, a centenars de periòdics i a Internet”. Així i tot, segons Karatch, “en la seva majoria es tracta de canals d’entreteniment i gairebé no hi trobem cap programa informatiu. Succeeix el mateix pel que fa a la premsa escrita. En els quioscs trobem milers de publicacions però tot són revistes del cor, mots creuats o revistes ‘femenines’”

Què se n’ha fet dels meus diners?

De manera paral•lela a aquesta situació de desinformació, la UE ha atorgat el premi Sajarov 2006 per a la llibertat de pensament a un dels líders de l’oposició bielorussa, Alexander Milinkievitch. Segons Karatch: “La política de la Unió Europea és excessivament ambigua. El major patrocinador de Rússia encara és la UE ja que li compra gas, carburant i productes tèxtils sense fer preguntes. Els responsables europeus li volen ensenyar al dictador què és la democràcia sense demanar-li explicacions sobre les desaparicions d’alguns dels seus opositors o la gestió del finançament públic. I Lukaixenko se n’aprofita”, afegeix la dissident. “Per ell, el diàleg només serveix als febles. Compara els dirigents europeus als mol•luscs, ja que li proporcionen diners sense exigir-li res a canvi. La UE, en construir un gasoducte sota el mar Bàltic i en considerar que els problemes energètics d’Ucraïna i de Bielorússia no són de la seva incumbència, condemna aquests països a dependre de Rússia”.

Quant pitjor, millor

En analitzar el factor econòmic, Karatch veu una possible resolució de la situació. El mes de gener passat, per segona vegada en menys d’un any després de Geòrgia, Moscou talla l’aixeta energètica a Bielorússia. “Els bielorussos n’estan farts”, exclama Karatch. “Si continuen pagant cada vegada més sense rebre res a canvi, un dia es revoltaran i preguntaran «què se n’ha fet dels meus diners? ». I quan això passi, Lukaixenko no podrà justificar ni la més mínima de les seves despeses i molt menys es veurà capaç de donar resposta a tal pregunta”.

Així doncs, insatisfacció o revolució ? Olga somriu misteriosament. “A Bielorússia no hi ha ningú preparat per a una revolució, a part de Lukaixenko. De fet, aquest és el seu gran error. Seguint la tradició soviètica de la recerca d’un enemic culpable en nom de tots, no s’ha cansat de repetir que és la mateixa oposició la que pretenia la revolució. Fins al punt que els bielorussos han acabat creient que existia una oposició conseqüent i que una sublevació era possible”, explica. I afegeix: “Tanmateix, tots aquells que s’han manifestat han descobert la realitat. El cap de l’agència d’intel•ligència russa, la KGB, va afirmar que tot aquell qui s’atrevís a sollevar-se seria castigat amb 25 anys de presó o bé condemnats a pena de mort. I a Bielorússia, amb aquests temes no fem bromes”.

Per la seva banda, Karatch no té por de manifestar-se amb veu alta. “La primera vegada que t’empresonen és com la primera vegada que t’enamores, mai no s’oblida. Les següents ja es converteixen en situacions normals. El més important en aquesta lluita és no deixar-se intimidar i conservar la pròpia humanitat”, ens confessa amb resignació. Aquesta activista compromesa conclou: “L’última vegada que vaig veure un cotxe patrulla de la KGB aparcat davant de casa meva, era en ple hivern, vaig treure el cap per la finestra i els hi vaig preguntar: « Voleu que us prepari un cafè? »”.

“Fotografia Olga Karatch: Natalia Sosin”.

Solidaritat per a Bielorússia