De Japó a Europa, i camí de tornada. La generació europea que ratlla els trenta anys i que ha crescut, en els anys vuitanta, amb l’animació nipona (els mítics Candy Candy i companyia) i dels noranta fins avui dia, amb els manga (historietes de dibuixos animats), ara li torna el favor al país del sol naixent. I ho fa amb la invenció d’un gènere propi, tan recent que encara no té nom que l’identifiqui. Pots anomenar-lo manga occidental, manga europeu o euromanga. El concepte no varia: els populars còmics, ara els realitzen joves autors del Vell Continent. Sense els ulls ametllats, és clar. Ara bé, el fenomen encara està a les beceroles. Tanmateix, l’experiment és interessant: ens podem apoderar d’un gènere cultural estranger, modificar-lo i convertir-lo en un concepte original. Fins al punt d’aconseguir explotar-lo com en el país d’origen?

Res d’exclusivitat japonesa

De moment, França és l’únic país que ha decidit respondre al desafiament, fins avui la realitat europea més interessant i experimental en el món del còmic. El mes de setembre de 2006, l’editorial Les Humanoïdes Associés van crear Shogun Mag, una revista dedicada de manera exclusiva als treballs de joves artistes occidentals, que proposen una interpretació molt personal de l’estil literari i gràfic dels manga. Entre aquests trobem a Andrea Iovinelli i a Massimo Dall’Oglio, de 33 anys, guionista i dibuixant respectivament de Underskin, una sèrie de ciència-ficció que ha fet la seva aparició fa poc entre les pàgines de la revista Shogun, les vendes del qual s’acosten als catorze mil exemplars mensuals. “Tot això succeeix perquè els editors han entès que, si no volen perdre la batalla dels manga (un 35% dels còmics venuts a França en la actualitat són orientals) –explica el mateix Iovinelli- el que han de fer és apropar als més joves els seus còmics, els quals podríem anomenar ‘còmics autòctons’. Sinó ho fan d’aquesta manera, saben que perdran una generació entera de lectors”. I fer un manga ‘casolà’, prossegueix Iovinelli, significa no haver-se de conformar en adquirir únicament les llicències de l’estranger ni dependre totalment dels editors nipons per a la producció de còmics nous. Així doncs, es tracta d’una exigència en primer lloc comercial i en segon lloc, artística, que com ja estem acostumats té com a primer objectiu els Estats Units. Un país en el qual aquests còmics s’estan propagant de tal forma, ens explica Dall’Oglio, que la Tokyopop, la principal editorial de manga dels EUA, està començant a proposar de produir un manga nord-americà. Dall’Oglio afirma: “Hi veig gran potencial i tinc plena confiança en l’evolució del gènere: en realitat no té cap sentit pensar que només els japonesos poden fer manga. Un europeu o, més en general, un occidental es pot permetre treballar la seva evolució”.

Generació ‘Ufo Robot’

Tanmateix, encara hi ha poques diferències. Fins ara, els treballs publicats -sempre per editors francesos- presenten una continuïtat en referència als seus predecessors i estretament vinculats a les seves normes. Iovinelli ens explica que la diferència, si és que la volem trobar, “radica en el fet que els creadors són europeus, cadascun d’ells amb una cultura, sensibilitat i visió del món pròpia, i que resideixen, han nascut i crescut en un context social completament diferent al dels autors nipons”. Llunyans sí, però en qualsevol cas propers. Sense oblidar que els que dibuixen manga actualment són els que formen part de l’anomenada generació “Ufo Robot”, que pren el nom de la conegudíssima sèrie de dibuixos animats japonesos. Així es defineix Dall’Oglio quan ens explica que la seva “manera d’explicar històries està molt unida a la cultura japonesa: els ritmes narratius, l’enquadrament, la direcció, els decorats”. “D’altra banda però” -continua- “encara em sento molt vinculat a la meva cultura occidental i no puc evitar cercar la possibilitat d’encaixar els dos móns”.

En fi, fins i tot el manga es globalitza. D’una banda, és cert que, com diu Iovinelli, “avui més que mai, en un món que de cop i volta s’ha tornat petitíssim, posar límits concrets i establir inequívocament si un còmic és o no és un manga és verdaderament difícil”. De l’altra, està demostrat que l’abundància dels manga en els nostres països segueix sent més que profusa. Aleshores doncs, ens podem qüestionar, era realment necessari començar a crear-ne de nous?. “No es tracta que sigui necessari”– ens explica Massimo- “simplement és un gènere que s’ha generalitzat perquè és immediat, fresc, estimulant i sobretot, mancat de molts dels lligams que caracteritzen els còmics occidentals”. I qui sap si d’aquí poc a les botigues especialitzades en la venda de còmics i manga de Tokyo no hi veiem aparèixer els manga made in Europe.