En Philippe va començar fa quatre anys, amb la seva colla d’amics d’infància. Uns jugadors quadragenaris que es dedicaven més a la consola que no pas a les fitxes del casino. “A una de les nostres reunions setmanals, la nostra Playstation es va espatllar i llavors vam buscar una altra distracció”, comenta el fotògraf. Desprès d’uns quants clics a Internet, vam aprendre les regles bàsiques del joc, i llavors va començar l’entusiasme per les cartes, l’estratègia, la sort i el “farol”. “És un joc al•lucinant, acabes enganxat. Nosaltres limitem voluntàriament les apostes a 10 o 20 euros, però vam haver de canviar el dia de les nostres reunions, perquè anar a dormir en meitat de la setmana a les 4 o les 5 del matí era molt dur…”, explica.

Ells no són els únics. El Club Poker és un portal web creat el 2002, que té la intenció de “crear un planter de bons jugadors i desmitificar la imatge negativa del pòquer”. Aquest portal té 5.688 membres, des de Marsella fins a Brussel•les, entre els 14 i els 67 anys. Un funcionari del ministeri d’Indústria i Finances, un venedor o un estudiant, solters, pares joves, i també dones. Es calcula que, com ells, entre 100.000 i 500.000 francesos juguen a una de les nombroses variants del mític joc, en privat, amb amics o per Internet. “És molt difícil conèixer el número real de jugadors”, explica François Montmirel, un jugador internacional i director científic de l’escola francesa de pòquer. I afegeix: “Segons els meus càlculs, l’any 2000 eren 15.000 els jugadors regulars i actualment ja són uns 15.0000. Amb un augment del 50% per any, França s’acosta poc a poc a països com Gran Bretanya i els països escandinaus”.

Un joc molt cinematogràfic

El cantant Patrick Bruel, campió del món l’any 2004, va popularitzar el joc a França, però els inicis d’aquesta moda els trobem al 1998: “La pel•lícula Rounders va tenir un gran impacte”, repassa l’expert, autor de diversos llibres com Poker pour les nuls (Pòquer per a inútils). “Matt Damon dóna vida a un aficionat al pòquer que un dia decideix viure d’aquest joc. Com Steve Mac Queen a El rey del juego trenta anys abans, ell exalta tot allò que senten els jugadors de pòquer: la seva relació amb la sort, l’obligació d’obtenir resultats, la passió de guanyar…”. En resum, tot un seguit d’emocions fortes que han atret les joves generacions. Aquest boom, multiplicat per la literatura i el cinema, sembla anar per llarg, recentment fins i tot James Bond es dedica a jugar al pòquer.

Bingo! En vista de l’aparició dels primers tornejos de pòquer filmats als Estats Units, l’autèntic iniciador de la pòquer mania, les televisions franceses multipliquen els programes i projectes. Seguint l’exemple de la pionera Canal Plus francesa, amb una espectacular audiència els divendres a la nit, la cadena Direct 8 programa 25 setmanes de tornejos en directe el 2007 i la cadena pública francesa TF1 projecta amb el grup Cartouche un gran concurs per a famosos i anònims. La premsa també ha sabut treure profit d’aquesta moda. Les revistes mensuals Live Poker i Poker Magazine, que van sortir el juny del 2005, tenen una tirada de 50.000 exemplars. DVD, videojocs i llibres inunden un mercat que omple els seus buits amb la importació de tapissos, fitxes i cartes professionals.

François Montmirel calcula que, només tenint en compte els fanàtics del pòquer, els beneficis d’aquest negoci són d’uns 150 milions l’any. Això sense incloure Internet, on el negoci del pòquer es una autèntica mina. “Existeixen 350 pàgines web al món que reben 120.000 jugadors i uns 300 milions de dòlars canvien de mans cada dia, alguns cotitzen a la borsa. Les pàgines web més importants organitzen tornejos diaris amb premis de més de mig milió de dòlars”.

Un observatori dels jocs

Però alerta. Segons Marc Valleur, metge del centre d’addiccions Marmottant “El pòquer es diferencia dels jocs patològics, que depenen totalment de l’atzar. Quan donem preferència a l’atzar en aquest joc, es quan podem perdre el control. En canvi, altres maneres de jugar a pòquer són poc arriscades, tant si es tracta de professionals del joc que volen guanyar a principiants, per treure diners, cosa gens vertiginosa, com si els jugadors es mesuren amb altres competidors, amb un caràcter esportiu i amb apostes inicials establertes. I per tant, també uns guanys limitats”. Per l’autor de Les pathologies de l’excès (les patologies de l’excés), el problema crucial és la necessitat de regulació del joc per part del govern. El pòquer és un anacronisme sorprenent, teòricament prohibit a França per ser considerat un joc d’atzar des de l’any 1930! Però gràcies a una derogació especial, ara es pot jugar a alguns clubs, està tolerat en privat mentre no es faci cap publicitat i aviat es podrà jugar als casinos. Pel que fa a les pàgines d’Internet, Nicolas Sarkozy, ministre de l’Interior francès, vol declarar-les il•legals i prohibir qualsevol tipus de publicitat. “Defenem la idea d’un Observatori dels Jocs d’atzar, proveït d’una autoritat reguladora independent, per poder tenir en compte també Internet i harmonitzar les legislacions europees”, reclama Marc Valleur. Un projecte en construcció, on alguns encara insisteixen a fer trampa.

Gràcies a François Montmirel, Le Pòquer pour les nuls (éditions First. 2005) i a Marc Valleur Les pathologies de l’excès (éditions JC Lattes, 2006)

CRÒNICA D’UN ÈXIT ANUNCIAT

1990: Primer torneig internacional europeu, el “Festival of poker” de Londres.

1991: Primer Campionat a França.

1995: Primer club parisenc, L’Aviation Club de France (ACF), seguit d’un segon al novembre.

1999: Primer programa de pòquer a la televisió, “Late Night Poker” al Channel 4, del Regne Unit.

1999: Primeres pàgines web a Internet.

2000: Primers clubs francesos locals, il•legals però tolerats.

2002: Explosió del pòquer a Internet, especialment amb PartyPoker i PokerStars.

2003: Primers resultats del campionat del món publicats a Internet.

2004: Primers programes en francès a Paris Première, Canal + i EuroSport.

2006: Intent d’introducció del pòquer als casinos.

2007: 25 setmanes seguides de tornejos en directe a Direct 8, projectes a TF1 (televisió pública francesa) etc.