Una sèrie de grans rectangles de ferro s’introdueixen en un sòlid bloc de ferro blanc. El disseny insinua a Rodchenko- un laberint de ferro per desorientar al cos i ànima. El grup de creadors i-ypszilon vol transformar-ho en una corona, un vòrtex concentrat que s’oposa a les línies ordenades de les tropes soviètiques. Malgrat tot, apareix com a continuïtat de l’estètica soviètica.

“Per a nosaltres, el 1956 simbolitza la llibertat. Un moment a la nostra història que va ser reprimit per trenta anys de la dictadura de János Kádár. El grup de creadors hongarès i-ypszilon, autor del monument més nou sobre la revolució de 1956, creu que el significat del seu monument és prou evident. Altres no estan tan segurs. Les protestes contra el govern, que coincidien amb l’aniversari de la revolta, mostra els grups de dretes reclamant ser els hereus del llegat de Kádár.

Quan el comunisme va caure el 1989, el govern va tractar de posicionar-se com a la culminació del que aquest havia estat, després de tot, un moviment reformista. Tot això malgrat els trenta anys de silenci sota Kádár amb un dubtós llegat. János Rainer M., director de l’Institut per a la Història de la Revolució Hongaresa de 1956, escriu en referència al 1989: “Mai vaig esperar que la natura de la revolució fos qüestionada”. Una de les batalles pel llegat del 1956 es lliura a través dels monuments de Budapest.

Reinventar-se

Les revolucions polítiques sempre han intentat controlar la interpretació del passat. Hongria ha hagut de passar unes quantes revoltes durant el segle XX. En cada nova versió de la història, trobem nous monuments que la representen.

Imre Nagy, el líder de la revolució del 1956, va ser tornat a enterrar a la Plaça dels Herois el 1989, després d’haver passat trenta anys en una tomba sense nom. Avans de la revolució de 1918, la plaça estava envoltada per les estàtues de catorze reis. Quan la revolució va sobrevindre, una gran estàtua de Marx va obligar un parell de treballadors a substituir els reis de pedra. Però quan va arribar la contra revolució del 1919, Marx va ser retirat i els catorze reis van reaparèixer. Com si fossin peons dels escacs, aquests van desaparèixer de nou quan els comunistes van aconseguir el poder després de la Segona Guerra Mundial. El nou enterrament de Nagy i els posteriors monuments honorant-lo van tornar a amagar una altra versió del passat.

Després del 1956, una angoixant complicitat va dominar la població que gaudia d’un bon nivell de vida amb un govern que no tolerava la dissidència. István Rév, professor d’Història i Ciència Política a la Universitat de l’Europa Central, diu: “Per parlar de Nagy s’hauria de fer des del reconeixement de la il·legítima natura del règim”.

Gábor Neneth, escriptor i editor del magazine literari Litera.hu, explica un acudit: “En el temps del silenci [dictadura de Kádár], un còmic extreu boles del bingo, amb les formes característiques del seu espectacle. En un moment donat treu el número 56. Ell s’avergonyeix i la retorna al cistell. El públic somriu nerviosament”.

La por a parlar

1989: el comunisme es col·lapsa i el poble comença a parlar. El museu La Casa del Terror va tenir un paper protagonista a l’hora de treure a la llum els fets succeïts al voltant dels segrestos i la repressió política dels règims soviètic i nazi. Mária Schmidt, la seva directora, afirma: “Hi veiem les cares d’aquells que van ser culpables”. Quan entrem a la primera sala del museu podem sentir una ensordidora música clàssica des de dos piles d’imatges de vídeos que estan a cada costat de la sala. Imatges sobtades del terror nazi. Encarem les de Hitler i Stalin i la Plaça Roja de Moscou, imatges a una pantalla que pampalluga com una paròdia inerta. Amb el parany de la comparació entre els dos períodes de l’horror, l’experiència hongaresa de complicitat amb el règim de Kádár i el comunisme s’encara.

La revolució reformista

Pel bé d‘Hongria, la principal lliçó del 1956 és senzilla: si concedim el títol de reformista a Nagy , un home rebec a acabar amb el comunisme, la seva execució ens ensenya com la democràcia i el comunisme són una matrimoni impossible.

Pels socialistes hi ha un llegat diferent. El govern de Kádár va anomenar l’execució de Nagy com un fet contra revolucionari del comunistes. El 1989, el partit governant a Hongria va fer un alçament popular en paraules vanagloriant Nagy. Tornant a enterrar l’antic governant hongarès, es situaven com a hereus del 1956. Aquest fet es pot interpretar observant moltes de les estàtues que trobem avui dia a Hongriat.

Les botes de Stalin

A Hongria, les estàtues no són només representacions de la història. Elles són literalment història.

A 1956, els participants de la revolta van ensorrar l’estàtua de Stalin i la van fer servir com a barricada enfront dels tancs soviètics. Tot el que va quedar van ser les seves botes. Actualment ni tan sols això. En el seu lloc hi ha un estàtua commemorativa.

L’estàtua en honor al 1956 també és una forma de controlar el passat, igual que les velles estàtues de Marx. Cada aversió silencia a les altres. Kádár mai va dir el nom de Nagy; el museu la Casa del Torreor s’enfronta a la participació hongaresa en el comunisme; la nova estàtua vol fer veure que les botes de Stalin no van estar mai allà.

“El passat mai mort, ni tan sols és passat”, va escriure Faulkner. La pregunta és: com es pot viure amb ell?. Fins i tot avui, Hongria no ha trobat com fer-ho amb els fantasmes del 1956.

Gràcies a Zsuzsa i a Judit Jaradi per a la traducció i el support