Amagat al fons d’un passatge d’aires parisencs em trobo Hasso Krull, poeta representatiu de la nova Estònia, a l’ombra d’una petita xocolateria de la ciutat vella de Tallinn. Als seus 43 anys ja pot presumir de ser un dels intel•lectuals que han marcat, com pocs ho han fet, la dinàmica endegada per aquesta petita república bàltica d’ençà la independència de la Unió Soviètica l’any 1991. Autor que ha estudiat a mig món, recitat i cantat per artistes locals com l’eclèctica Mirjiam Tally, Krull acosta amb una gran versatilitat a la seva obra la poesia a la fotografia (Kaalud, 1997) o a la música jazz (Jazz, Forty Poems, 1998).

La UE com una qüestió de ‘supervivència’

Probablement també serà gràcies a l’estranya atmosfera d’aquest cafè, dels seus coixins de vellut i de les seves espelmes, que comencem a moure’ns per tots els aspectes de la vida d’una nació que s’enfronta al seu destí de membre de la gran família europea. “Hem estat ràpids en el canvi i rapidíssims en destruir tot el que hi havia. Però probablement no s’havia de destruir tot el que havia creat l’organització soviètica. Amb tot el que ha passat, podem dir que no hi hem pensat prou en el pes de les reformes a les quals ens embarcàvem”, diu Krall.

I el símbol d’aquest canvi és precisament la Unió Europea que, l’any 2004, va acollir l’Estònia entre els seus membres. “Sempre m’ha agradat el concepte de la UE”, afegeix Krall. “Havent de viure al costat de Rússia, per a nosaltres Europa és una qüestió de supervivència. Però la burocràcia de Bussel•les és un problema real”. Sí, la burocràcia, com si els estonis no n’haguessin patit prou el seu pes en el passat. “Als altes països, aquestes directives europees” – comenta movent els ulls d’una banda a l’altra com si les tingués totes al davant – “es comenten i sovint, s’apliquen a les realitats locals. A Estònia no. Aquí, simplement, tot s’aplica al peu de la lletra. Com se li pot dir a una família de pagesos que tenen una vaca que ja no poden gaudir de la seva llet perquè algú, a Brussel•les, ho ha decidit?”. Mentrestant, segons l’Eurobaròmetre(llegeix), el 56% dels estonis es declara avui dia a favor de la participació com a membre europeu del seu país. Menys que Polònia, però més que Itàlia.

Cap concessió al ‘feixisme’ rus

A mesura que el número de tasses de te creix i ens escalfem en aquesta fresca tarda de tardor a Tallinn, m’adono que podem entrar en la qüestió que potser és més delicada, la relació amb Rússia. I la minoria de parla russa que, aquí, frega el 26% de la població. De cop i volta, però, sense enfosquir els rostres, tot agafa un caire més seriós, més feixuc. És difícil preguntar com pot ser que el rus no pugui esdevenir la segona llengua oficial.

“Impossible” contesta Krull. “És una qüestió de seguretat interna, si oferíssim als russos la possibilitat de parlar només la seva llengua, això faria que mai no aprenguessin l’estoni”. I, de certa manera, a no reconèixer del tot l’emancipació d’un país que ha escollit no tornar a ser mai més un lloc de conquesta ni un lloc d’estiueig. “I no només això, un gest d’aquesta mena donaria la falsa idea d’un apropament a Rússia, d’una renúncia per part nostra a la independència d’un país en el qual s’està desenvolupant un nou feixisme”, explica Krull.

Krull utilitza precisament la paraula “feixisme”: “A Rússia tot passa per les mans de la família Putín, el Parlament no és més que el residu d’un idíl•lic somni democràtic”. I és just quan tornem a sentir-nos més còmodes que el temps s’acaba i ens hem de tornar a endinsar a la baixa temperatura que ja fa dies que assetja sense descans els confins de la vella Europa. “Però si és millor que anys anteriors!”, em consola Krull.