Lluny del bullici del barri vermell, un grup de 15 noies marroquines es troben com cada diumenge a la mesquita Badr, a l’oest d’Amsterdam. Mengen dolços àrabs en una gran sala emmoquetada. Un suau corrent d’aire engreixa les cortines que es mouen al ritme pesat de les tardes de juliol.

La porta de la casa d’Al·là és oberta. Les veus del primer pis guien els meus passos, mentre cobreixo les meves espatlles amb un mocador. Trec el cap amb timidesa i la meva presència pertorba la intimitat. Les mans es precipiten sobre els mocadors escampats per terra, que de seguida es col·loquen púdicament al seu lloc i cobreixen els caps.

Per una altra porta al fons de la sala apareixen uns ulls blau marí que inunden la sala. La Maymouna és una holandesa convertida a l’Islam que anima la lectura a joves musulmanes d’entre 16 i 26 anys. “Imagina’t com et sents en el teu propi país quan pel carrer la gent t’envia energia negativa perquè es pensen que ets un extremista i que vols matar-los.”.

Les noies de la mesquita Badr tenen pares marroquins, però han nascut a Holanda. Creuen que és difícil ser un musulmà en una societat liberal com l’holandesa. “Tinc la sensació de viure en contra de la societat. El sexe, per exemple és molt important per la gent del meu voltant. Un musulmà és com un mirall que confronta qualsevol persona no musulmana amb les seves creences i consciència.” La fe governa tots i cadascun dels actes de la vida de la Noual, una jove de 20 anys que critica “els cristians que només van a l’església els diumenges per redimir els pecats que han comès durant la setmana”.

Fraternitat religiosa

La Noual no va participar en la manifestació en contra de l’ocupació israeliana del Líban que el 22 de juliol va recórrer els carrers d’Amsterdam. Al final, a l’esplanada del Rijksmuseum, trobem en Youness Lyousoufi (el segon de la fotografia, començant per la dreta), de 23 anys, animador de la tertúlia de la mesquita Badr per a nois entre 13 i 24 anys. Creu que aquestes tertúlies “poden servir per temperar i prevenir actituds violentes”. En Youness assegura que els joves extremistes saben molt poques coses sobre l’Islam, i que “amb prou feines se’ls veu el pèl a la mesquita”. Ha acabat un master en arquitectura i ara està treballant en una constructora. Assegura que no li ha estat difícil trobar una feina i se sent afortunat de viure a Amsterdam. Li agradaria casar-se amb una dona musulmana, però tan li fa si és holandesa, marroquina o turca.

Crisi d’identitat

“No sóc com els marroquins, perquè he nascut aquí i parlo holandès, i al mateix temps, tampoc no em sento com la resta d’holandesos que creuo pel carrer. La meva veritable identitat és musulmana”, assegura la Noual. Aquest sentiment està molt estès en altres països europeus. Un 81% dels musulmans britànics i un 69% dels espanyols es consideren primer musulmans, i només després ciutadans del seu país. És una proporció més alta que a Jordània, Egipte o Turquia. En canvi, només el 46% dels musulmans francesos se senten primer musulmans, mentre que el 42% afirmen ser abans que res citoyens.

Dos anys després de Van Gogh

La mort del provocador cineasta Theo van Gogh el novembre de 2004 va posar en qüestió la llibertat i la tolerància que sempre havien caracteritzat la política d’immigració holandesa. Van passar d’una actitud massa políticament correcta i paternalista a una política de la mà de ferro, liderada per l’exministra d’immigració Rita Verdonk, que per limitar la immigració a través del reagrupament matrimonial, va proposar que el ciutadà holandès que vulgui portar la seva parella estrangera a Holanda guanyi al menys un 120% del salari mínim. Polítics populistes com Geert Wilders van parlar de tancar totes les mesquites ortodoxes.

Però el govern municipal va considerar un altre remei. La campanya Wij Amsterdammers (Nosaltres amsterdamesos) pretén pal·liar la islamofòbia que va aflorar després de l’assassinat de Van Gogh. Aquest projecte municipal posa l’èmfasi en una identitat local comuna que inclou els musulmans. Sessions sobre tolerància i homosexualitat als instituts i una oficina al barri de De Baarsjes on els musulmans poden denunciar discriminacions pretenen integrar la comunitat musulmana que representa un 11% de la població d’Amsterdam.

Anem a veure Marcel Maussen , investigador de l’Institute for Migration and Ethnic Studies d’Amsterdam, que ens explica que l’alcalde Job Cohen considera les organitzacions religioses com els interlocutors vàlids importants de la societat civil. Maussen creu que és “una política preventiva de radicalització”. L’Ajuntament i les associacions musulmanes de la ciutat organitzen també actes multitudinaris com el Ramadan Festival , en què la comunitat musulmana d’Amsterdam es congrega en una pregària i àpats col·lectius quan es fa fosc.

Portes tancades

Malgrat aquestes polítiques, alguns fills d’immigrants com la Noual asseguren que tindrien més oportunitats laborals en un país islàmic. “Sé que no estaria obligada a portar una mini-faldilla, mostrar el cabell o maquillar-me per arribar a ser metge. Els europeus creuen que els nostres marits ens obliguen a quedar-nos a casa, però és la societat europea la que amb la seva actitud de rebuig ens tanca les portes al mercat laboral i ens tanca a les nostres cases”.

La pregunta sembla inevitable: Qui voldria viure en un país islàmic? No puc comptar els braços femenins que s’alcen per tota la sala de la mesquita Badr. En canvi, en Youness assegura que ni ell ni els seus amics es plantegen marxar d’Holanda perquè han construït la seva vida aquí. “M’agrada el Marroc només per les vacances, ja que la gent té dos masters i l’única feina que troba és com a venedor de tomàquets al mercat.”

Vides paral·leles

En Youness assegura que l’homosexualitat, el sexe o les drogues són aspectes de la societat holandesa que ell respecta, però que no formen part de la seva vida. Krzysztof Dobrowolski (a la fotografia) és un voluntari de l’associació COC Asterdam que proposa als instituts classes de tolerància envers els homosexuals. Aquest polonès ens explica que “cal reconèixer que la majoria de musulmans diuen que l’homosexualitat no és admissibe perquè ho diu l’Islam. Però molts afirmen que els homosexuals són lliures d’anar a l’infern o de fer el que vulguin amb la seva vida”. En Krzysztof assegura que la demanda dels seus serveis per part dels instituts s’ha multiplicat per set en tres anys. “Em fa mal reconèixer que és més fàcil ser homosexual, o sortir de l’armari en una escola amb un baix percentatge d’immigrants”.

De cara a les properes eleccions previstes pel 22 de novembre, el professor Maussen creu que “ja n’hem tingut prou de la retòrica dura”. Recordem que el govern holandès va dimitir en bloc el 30 de juny passat, després que la controvertida Rita Verdonk posés en dubte la ciutadania holandesa de la diputada somaliana Hirsi Ali. Però si torna a haver-hi un assassinat o un atac terrorista, es destruiria el respecte i la tolerància que la societat holandesa s’enforça a reconstruir amb penes i treballs després de la mort de Theo van Gogh. No cridem al mal temps.

En col·laboració amb Menno Bart, de la redacció local d’Amsterdam.

Crèdits fotogràfics: Mariona Vivar.