“La vida és el canvi. Europa és un objectiu en moviment continu”. Ocupant el càrrec des de finals del 2004, Ján Figel insisteix en la responsabilitat dels ciutadans en la construcció europea, “ja que Europa no avançarà sense els seus 500 milions de ciutadans”.

La consolidació del procés de Bolonya i la millora dels sistemes educatius i universitaris figuren entre les bones resolucions ja anunciades pel comissari Figel. D’altra banda, el pressupost del programa Erasmus es triplicarà: d’un milió d’euros en aquests últims sis anys a tres milions pels pròxims set anys.

“Durant el període dels totalitarismes, les universitats van romandre tancades”, afirma Figel. “Hem de recordar la història per reanudar la nostra relació amb l’Europa de les invencions, l’Europa del Renaixement, l’Europa de l’obertura al saber, al coneixement”. Un altre punt del seu programa: l’aprenentatge de llengües.

Segons el comissari, “la riquesa de la Unió Europea radica en la diferència de cultura política, com les 27 peces d’un mosaic. Si la relació entre Eslovàquia i Europa és fàcil, no podem dir el mateix de la relació amb l’escèptica República Txeca. Però el fet que els dos països participin en les discussions entorn d’una mateixa taula és essencial”.

Un mosaic ampliat

Ján Figel va ser el negociador principal en el procés d’adhesió a la Unió Europea del seu país natal, Eslovàquia, entre el 1998 i el 2003. “Una part de la història que no es repetirà, unes negociacions difícils però inoblidables”. Al contrari que els seus veïns, els txecs, polonesos i hongaresos, Bratislava no formava part el 1998 dels estats candidats a adherir-se al club europeu. El motiu que s’al.legava era que la protecció de les minories era insuficient.

Des que va ser invitada a Helsinki el 1999, Eslovàquia va abandonar “la isolació, la mateixa que Sèrbia pateix actualment”. I si ha decidit unir-se a les altres nacions abans comunistes, no és per ideals sinó per maduresa. Figel defensa que “la integració s’ha de dur a terme en el lloc que un viu, amb els seus veïns, i no a Brussel.les”.

Acceptar el lampista polonès

Tanmateix, l’Europa dels 27 marca els límits del procès institucional: cap més país no es pot adherir a la Unió. El sistema de presa de decisions previst en el Tractat de Niça s’assembla “a uns pantalons massa estrets”, segons el comissari Figel.

I la iniciativa de la presidència alemanya per salvar el tractat constitucional és tan simbòlica com que Alemanya va ser un dels països fundadors, la reunificació del qual va ser un punt clau per a l’ampliació a l’Europa de l’Est. “La Unió Europea no es limita a Brussel.les”, jutja el jove comissari. “El que importa no és només el sentiment sinó més aviat la consciència de formar part d’Europa. La Unió Europea no és una petita entitat en el no-res. Es tracta de 500 milions de persones lliures, que unides creixen juntes, sense preguntes i sense pors. Europa és una Torre de Babel. Si retrocedim i mirem cinquanta anys enrera es tracta sens dubte d’un èxit. No hem de tenir por del lampista polonès, sinó pensar que el necessitem”.