A la seva memòria no només guarda 5 olimpíades i un rècord mundial als 200 metres llisos (vigent durant 17 anys), sinó també tres llicenciatures i el temps que va ser europarlamentari entre 1999 i 2004. Ara, però, Pietro Mennea, de 54 anys, té poc temps per pensar en el passat: és advocat, professor de dret de l’esport i fundador d’una organització sense ànim de lucre que, entre d’altres, s’ocupa de promoure la lluita contra el dopatge. Sobre aquest tema ha escrit el llibre Il doping e l’Unione europea (El dopatge i la UE, a Delta3 Edizioni, 2006) i l’hem entrevistat ara que, l’1 de febrer, entra en vigor la Convenció internacional contra el dopatge en l’esport de l’Unesco.

Senyor Mennea, quina és la relació actual entre esportistes i organismes de control?

M’atreviria a afirmar que la situació no és gaire positiva. Hi ha molta confusió i, primer de tot, cal harmonitzar les normes més bàsiques, no les esportives. A més, cal adoptar mesures penals. Quan era diputat a Brussel·les, ho vaig intentar, però tots els meus esforços no van servir per a res.

És important la pressió dels patrocinadors?

Cal dir que tenen un paper molt important. Els beneficis econòmics que busquen només els obtenen quan l’esdeveniment esportiu té molt d’èxit i quan l’atleta aconsegueix bons resultats. Aquestes dues condicions no sempre es donen simultàniament, però si els atletes continuen dopant-se i les federacions ho permeten, serà encara més difícil aconseguir-ho.

Existeix molta hipocresia al voltant del dopatge: tothom n’està al corrent però es fa veure que ningú en sap res. Un tractat, podria canviar la situació?

Si s’estableixen normes clares, sí. L’any 2000 vaig ser ponent de l’informe de Helsinki i en aquella època també es va aprovar un informe sobre dopatge. Vaig presentar dues esmenes a aquell informe que preveien la promulgació d’una norma comunitària i la institució d’una agència europea antidopatge. També vam aconseguir que s’inclogués una esmena que preveia la base jurídica pels tractats en aquella època. A la convenció de Niça (2000) els ministres competents només havien d’incloure aquella base jurídica, que hauria portat molts avantatges a la iniciativa per la lluita contra el dopatge. Però això no s’ha fet i en l’actual Constitució Europea, que encara no s’ha promulgat, no hi ha aquesta base jurídica per l’esport. Una base que continua sent la ballarina de la Unió Europea.

Quin creu vostè que hauria de ser el rol de la Unió Europea?

Jo ja vaig pronunciar-me’n fa set anys. I la meva posició és ben clara: cal transferir les competències contra el dopatge als organismes esportius, promulgar mesures penals –ja que actualment promulgar una norma penal a nivell comunitari significa tenir una norma única a 27 països– o constituir organismes tercers per controlar el dopatge. En resum: cal crear una estructura autònoma de l’esport que pugui incidir sense condicionaments ni clientelismes i aturar el dopatge. Dopar-se no és només una plaga per l’esport, sinó per a la societat en el seu conjunt.

Existeix el risc que augmenti l’ús d’aquestes substàncies amb l’ampliació de la UE cap als països de l’Est, on dopatge i màfia local estan molt vinculats?

I tant. El tràfic d’esteroides i anabolitzants fa que les màfies guanyin més diners que amb el tràfic de drogues. Ja no és només un problema a escala esportiva, sinó també criminal. I aquí no s’acaba tot. També es dopen esportistes que no competeixen, pobres frustrats que volen sentir-se més forts o veure’s més musculosos, víctimes totes elles d’un teixit social superflu.

Acabem l’entrevista fent un salt en el temps. Com era la situació quan vostè era atleta?

Aleshores també existia el dopatge i venia dels països de l’Est. Vaig participar a 5 olimpíades i vaig poder fer-ho perquè practicava esport de forma lineal i correcta. Si hagués fet alguna cosa irregular no hauria competit tants anys. El dopatge en la seva totalitat no sempre té grans resultats i, el que segur que no porta és la longevitat de la carrera esportiva d’un atleta.

ITALIA: UNA POSICIÓ AÏLLADA

París. Del 5 al 7 de febrer de 2007 es reuniran a la seu de l’Unesco els governs que conformen la Convenció internacional contra el dopatge en l’esport de l’Unesco. Segons Valéry Genniges, estret col•laborador del ministre d’esports francès Jean-François Lemour, “a nivell internacional, la posició de Pietro Mennea –i, per extensió, la italiana– està aïllada. L’excessiva penalització perjudica la lluita contra el dopatge. Per a nosaltres no és normal veure entre garjoles un atleta dopat. El que proposem és que el dret penal reguli el tràfic de substàncies dopants, això sí”. Mentrestant, la convenció Unesco preveu la creació d’una agència mundial antidopatge, expressió dels governs signataris i del moviment esportiu internacional. “Aquest ja és un gran pas endavant”, conclou Genniges. A.F.