Ivan Rajmont, de 61 anys d’edat, va guanyar el Premi Max 2006 del Festival de Teatre de la Llengua Alemanya de Praga. Aquest és un moviment que reconeix les millors obres del teatre modern alemany. Rajmont va col.laborar amb el Teatre Nacional de Praga dirigint Arthur Schnitzler a The Distant Land (La terra llunyana, escrita el 1911). Ens trobem a la seva confortable oficina al Palau de Kolovrat, al centre de Praga. “És sobre el període de la transició. Alguna cosa es va acabar però encara no havia començat una nova era. La recerca dels valors em va ajudar a orientar-me en la realitat” diu el director mentre es veu a glops el seu te verd, recordant l’adaptació premiada del dramaturg alemany.

Catedràtic de l’escenari contemporani

Realment no es tracta d’un intel•lectual excèntric. M’ha saludat somrient, va vestit amb una jaqueta fosca, una samarreta negra i texans. El trobo entre l’ordinador i l’equip Hi-Fi. Un telèfon mòbil a la mà completa la seva imatge; viu en la realitat contemporània, en el seu propi món d’ideals.

És un dels directors de teatre contemporanis més importants. Als 70, va dirigir l’obra de Milan KunderaJacques i el seu amo (escrita l’any 1975), alabada pels crítics com una de les millors produccions txeques de la història recent. Va ser el primer director del departament de teatre del Teatre Nacional de Praga després de les sis setmanes de la Revolució de Vellut el 1989, on encara treballa. El mes vinent presenta la primera posada en escena de l’última obra de Tom StoppardRock’n’Roll.

Teatre (no) europeu

Quan parlem de teatre contemporani europeu refusa el terme “teatre europeu”. “No és una descripció homogènia i seria dolent si ho fos. Cada país té la seva cultura específica. El teatre italià és diferent del què es fa a Hongria que, al mateix temps, és molt diferent del de Noruega. Malgrat això, és molt important que ens coneguem. Trobo que el Festival Internacional de Teatre de les Regions Europees, que es celebra anualment a Hradec Králové [ciutat situada a la regió oriental de Bohèmia, a la República Txeca] és fantàstic”. I afegeix: “Alemanya i Àustria són les millors representants de la cultura. Inverteixen una gran quantitat de diners en aquells projectes que no són tan rentables com poden semblar al principi. A la República Txeca la població pensa molt en la taxa de rendiment dels diners invertits.

“El teatre és el mirall de l’entorn més proper. Observa la vida des d’angles diferents o mostra a la gent els mateixos problemes que tots compartim. En aquells moments en què el teatre és més sincer, es converteix en “teatre mundial”. Tracta aspectes que es repeteixen en les mateixes situacions arreu del món”, segueix Rajmont, acomodant-se al seu sofà.

La cultura del dia a dia

Milan Knížák, director executiu de la Galeria Nacional de Praga, va afirmar en un debat de cafebabel.com que el millor que la Unió Europea podia fer per a la cultura europea era no fer res. “Knížák diu que la deixem existir. Jo dic que permetem que existeixi”, contesta Rajmont. “Totes les institucions intenten cultivar el seu entorn. Però si la cultura s’estableix d’aquesta manera, també podria parlar amb franquesa en contra d’aquestes institucions en el futur”, afirma. I afegeix que la UE hauria de permetre que la cultura europea progressés independentment. “Avui dia també tenim la tendència d’oblidar que ‘cultura’ vol dir ‘coses que formen la nostra vida quotidiana’”, conclou.

Quan li pregunto sobre les principals influències del teatre contemporani, fa un cop d’ull a un cartell d’una de les seves obres d’èxit. Reflexiona una mica i contesta: “Anem cap a una era estranya per al teatre. El teatre contemporani es centra en les minories, en els problemes més visibles. No existeix una visió global. Hi ha obres per a quatre o cinc actors, però les obres per a vint persones costen molts diners i ningú no està preparat per a donar-te tant capital avui dia”.

Els polítics discuteixen sovint sobre la “Vella” i la “Nova” Europa i sobre l’experiència històrica única del estats del l’Europa Central i de l’Est, especialment sobre el què aquests països han aportat al discurs pana-europeu. Això és interessant si el domini del teatre en aquests estats pot enriquir també l’activitat teatral a la resta del nostre continent. “Penso que és impossible crear blocs com “oest” i “est” en el context de la cultura “europea”. És veritat que la totalitat crea certa pressió, però les respostes a aquesta pressió són diferents en cada Estat”, explica Rajmont.

I la paradoxa que es va produir quan la llibertat d’expressió va portar una enorme sobreproducció cultural i va acabar perjudicant-la? “Passa el mateix amb els llibres; hi ha una gran quantitat de llibres dolents a les llibreries, però hi ha llibres meravellosos. Passa el mateix amb tot, hi ha una gran quantitat de coses que no valen res i és molt complicat ordenar-les”, afirma abans que una mirada ansiosa al rellotge indiqui que és hora de marxar; ell a una conferència a L’Acadèmia de Belles Arts i jo a posar en ordre les meves reflexions sobre si el teatre europeu podrà arribar a unificar-se algun dia.