S’escriu tchao i es pronuncia “chao”. Ja fa dècades que l’afable i melodiosa salutació italiana està de moda a França, tant, que sovint substitueix al més formal au revoir. Però només per acomidar-se. Passa el mateix a Alemanya (on s’esciu tschau), Espanya (chao), i en tants altres països com Bulgària ( , pronunciat “chao”) o Republica Txeca (au). El responsable de la seva introducció a la llengua anglesa va ser l’il·lustre Ernest Hemingway amb la novel·la Adéu a les armes de 1929. La novel·la estava ambientada en el nordest d’Itàlia.

Aquesta expressió que més tard es va difondre a l’italià i posteriorment a la resta del món és originària del venecià sciao. La difusió a la resta del món és deguda als immigrants italians i a la fascinació per la vida a la italiana. Sciao (pronunciat “s-chao”) deriva del llatí sclavus i, inicialment, volia dir “sóc el teu esclau”, és a dir “estic al teu servei”.

A bon entendre l’expressió correspón al llatí servus, que encara avui és molt utilitzada a Baviera i a Àustria com el “ciao” italià, ja sigui per saludar-se com per acomiadar-se. I no només això, antigament la paraula servus també era utilitzada pels ancians polonesos. Tot i això, avui dia, la llengua de Kapuscinski, el famós periodista de Polònia, en aquest cas, sembla impermeable a les influències extrangeres, de fet els polonesos són una de les raríssimes excepcions europees que no utilitzen el tan popular “ciao”. Eh ciò dirien els venets, pels quals l’original “sciao” continua fent servei, però ara per mostrar resignació.