Mentre la salut de Castro trontolla, els Estats Units d’Amèrica prenen posició pronunciant-se a favor d’una transició quid-pro-quo amb qui sembla que prendrà el comandament el germà del dictador, Raúl Castro. En canvi, sembla que un silenci sepulcral governa la postura de la UE. Vam entrevistar Carlos Malamud, un argentí que viu a Espanya i especialista en Relacions Internacionals de la UE amb Amèrica Llatina, que a l’actualitat ocupa el càrrec d’investigador principal d’Amèrica Llatina al centre d’investigacions Real Instituto Elcano, a Madrid.

Quins països europeus influeixen més en la postura de la UE en les seves relacions amb Cuba?

Bé, és evident que per les seves relacions tradicionals amb Cuba i en general pels estrets vincles que la uneixen amb Amèrica Llatina, Espanya és un dels principals interlocutors a nivell europeu amb el règim cubà. De fet, quan es va modificar la política europea fa un parell d’anys cap a Cuba, la iniciativa va ser espanyola. És clar que França, Alemanya o el Regne Unit també tenen una presència destacada en les relacions UE-Amèrica Llatina i que són les potències més rellevants a l’hora de prendre decisions de política exterior al Consell Europeu. No hem d’oblidar que Cuba és un règim comunista i que a Europa fa dos anys i mig van ingressar a la Unió Europea països que pertanyien a l’antic bloc soviètic, i que per tant estaven molt relacionats amb el règim castrista. La República Xeca, Eslovàquia o Polònia volen accelerar la democràcia a Cuba per tal que es faci prevaler per sobre de tot les llibertats fonamentals.

Està notant si la UE està prenent mesures per adoptar en cas que sorgeixi una “nova revolució” a Cuba?

Crec que més aviat som davant d’una successió i no d’una transició. Deixant de banda la polèmica sobre si la malaltia de Fidel es tracte d’un càncer o d’una ‘diverticulitis’, és clar és que dins de l’illa de Cuba s’està promocionant la figura de Raúl, tot i que mai es mencioni com a cap d’Estat. Per tant, a la UE, a falta de notícies sobre què està passant realment, no li és fàcil donar moure fitxa perquè Fidel es resisteix a allunyar-se del poder. Tot i així, la UE segueix el tema de ben a prop. El canvi de política de la Unió Europea fa uns anys es va fer per estar preparats davant de qualsevol canvi, encara que jo el definiria com una política de wait and see (espera i mira).

Vostè considera Raúl Castro com un reformista del règim castrista o pel contrari, un continuador aferrat de l’obra del seu germà Fidel?

Raúl és molt més pragmàtic, més calmat i menys extremista que el seu germà. Haurem d’esperar a veure què ens explica la Història.

Cuba, cronologia d’un particular ‘status quo’

La UE és el principal soci comercial, la major font d’inversió estrangera, el primer proveïdor de turistes i el major col•laborador en cooperació al desenvolupament de Cuba.

Setembre 1988: Cuba esdevé el primer país no europeu del desaparegut Comecon (bloc comercial socialista creat el 1949) en establir relacions diplomàtiques amb Brussel•les.

Principis de 1993: La cooperació entre la Comissió Europea i Cuba comença amb el programa de l’Oficina Humanitària de la UE (ECHO) per a la prevenció de crisis humanitàries resultants de desastres naturals. En absència d’un acord de cooperació amb la Unió Europea, tota cooperació és finançada amb el pressupost general de la Comissió.

Febrer 1996: Enmig de les negociacions començades a l’octubre de 1995, la força aèria cubana va abatre dos avions civils de l’ONG de Miami “Hermanos para el rescate”. Com a represàlia, Brussel•les suspèn el diàleg sobre l’acord de cooperació i el condiciona a un avanç en la política cubana.

Desembre 1996: Queda definida la posició oficial de Brussel•les respecte Cuba quan el Consell aprova un document oficial de la UE, anomenat “Posició Comú”. Aquest document vol “promoure el procés de transició a una democràcia pluralista i el respecte dels drets humans”. Fidel rebutja el document com una “interferència” en els assumptes interns del govern cubà.

Desembre 2000: Cuba es converteix en el membre número 79 del grup de països de l’ACP (Àfrica, Carib, Pacífic). Cuba no es beneficia dels Acords de Cotonú (2000) entre l’ACP i la UE però rep una quota de la Unió per a la producció de sucre (59.000 tones per any, a 98 euros la tona).

Març 2003: La Comissió Europea obre la seva Delegació a l’Havana per enfortir les relacions de la UE i Cuba en els camps polític, econòmic, social i cultural.

Abril de 2003: Protesta diplomàtica de la UE contra l’empresonament a Cuba de 75 opositors polítics pacífics i l’execució de tres homes que havien intentat fugir a Florida amb una barca segrestrada.

Maig/Juny 2003: Sancions de la UE. La UE limita les visites bilaterals d’alt nivell, redueix el perfil de les autoritats dels estats membres en esdeveniments culturals, convida dissidents cubans a les celebracions dels dies nacionals i procedeix a revaluar la “Posició Comú”. Cuba es nega a tota ajuda bilateral directa de la UE i llança una campanya contra Espanya- el president de la qual llavors era Aznar- i contra Itàlia.

Principis 2005: El Consell Europeu suspèn temporalment les sancions diplomàtiques vigents contra Cuba arran les primeres alliberacions de dissidents cubans per part del Govern de l’illa. La UE canvia d’actitud coincidint amb l’arribada al poder del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero (març 2004).

Autora: Ariadna Matamoros