Entre palmeres i buguenvíl•lies, ens asseiem a una de les terrasses dels jardins de María Luisa, a Sevilla. Un espai mític i irreal, dissenyat pel cèlebre paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier, habitat per palaus, aus exòtiques i arbres mil•lenaris, on Peter O’Toole es vestia de Lawrence d’Aràbia i la Reina Amidala rumiava el seu desterrament a La Guerra de les Galàxies. Com que a la ciutat fa calor, demanem uns refrescos i unes cerveses. Els sevillans van marxant i arriben els japonesos, que van passejant en grup aprofitant totes les ombres. Ens acompanya el xiuxiueig dels seus comentaris i els crits dels estudiants que acaben de sortir dels exàmens i, així, anem filant la nostra conversa.

Sevilla no és la capital del món i no em puc acabar de creure que Sandra Camps hagi anat a parar aquí, només per motius professionals. De sobte, em mira, desconfiada, com pensant: “Ei noi, a mi, com menys xafarderies millor!”. Però ràpidament somriu relaxada i admet discretament que també hi ha hagut motius personals que l’han animada a venir al sud.

Febre pel tema social?

Aquesta periodista barcelonina, de mare andalusa, va començar la seva carrera de reportera a Berlín, on també va aprendre a ballar sevillanes quan tenia més de 20 anys!. “Com més lluny ets del teu país, més curiositat en sents”. Ha viatjat per mig món fent reportatges sempre sobre els col•lectius sense veu. “Aquells qui són dèbils i queden oblidats, siguin de l’àmbit que siguin, són els que reben més ‘canya’ a la vida”, explica amb fermesa. No haurà agafat la febre dels temes socials, que estan tan de moda? A l’època que treballava a Berlín, li van proposar “un reportatge sobre mares adolescents que ningú volia fer, perquè aquesta gent ja tenen prou amb el seu drama personal com per donar-te informació per muntar-te una història a costa de la seva. Si no fos periodista”, diu, “seria treballadora social”. O sigui que això seu no és un caprici, li ve de naixement. Acaba de rebre el Premi ‘Rey de España’ de periodisme per un documental “que ha tardat anys en muntar” sobre el nanisme, “l’única malaltia que fa riure a aquells qui no la pateixen”, destaca, al•lucinada.

Entre sordidesa i eufòria

Té un aire de Sigourney Weaver, la protagonista de Goril•les en la boira, però sense aquella duresa pseudointensa als ulls de l’actriu. La vida dels altres és prou dura. “Els dalit”, la casta més depreciada a l’Índia, comença ràpidament, “són els més dignes a l’abandó d’entre tots els que he estudiat. Se’ls coneix amb el nom d’“els intocables”. Hi ha una llegenda que diu que si els toques et transmeten la seva misèria i malalties”. Comprovo que, mentre m’explica tot això, no és capaç de beure ni un sol glop de cervesa. “Els nens dalit no tenen ni tan sols dret a un got d’aigua. Viuen als barris apartats i, pel nom, tots saben qui és dalit”. I com es guanyen la vida? “És molt fàcil: netegen clavegueres. I quan una dona es queda vídua, ha d’esperar-se a casa fins que la família del seu marit difunt la faci servir; és a dir, que la prostitueixi”, comenta amb serenitat.

Tenint en compte les seves entristidores històries, no està desanimada per tornar a fer reportatges?. “Per ara, tinc la moral alta, perquè estic predisposada a que m’expliquin històries dures. Les coses m’afecten, sí, però faig el cor fort per poder explicar-les als demés”. Això sí, sense sensacionalismes. De vegades, en el pitjor moment, el cos reacciona mitjançant sensacions contradictòries. “Vaig sentir una eufòria estranya a Lagos, Nigèria, una ciutat on el drama de la impotència humana és espectacular i la vida no té cap valor. Els homes, com que sóc blanca, em tiraven bitllets quan passava, pensant-se que era una prostituta. Allà, els nens orfes són els que millor viuen, doncs com a mínim tenen una institució que els alimenta i els educa. Sempre somriuen, aliens al futur incert i cruel que els espera”, explica.

Obrim l’aixeta i raja aigua

“Tots hauríem de viure fora d’Europa durant una temporada”, comenta, “aquí tots tenim uns mínims que no valorem: obrim l’aixeta i raja aigua”. Tot i això, en contra de molts, creu que el voluntariat no és la solució per ajudar el Tercer Món. Aquesta reportera no dubta gens del paper que Europa té en aquests drames, sobretot ajudant a organitzar la democràcia al Tercer Món. Segons ella, és la democràcia i la possibilitat de lliure elecció i de competir el que els pot treure de la misèria. “En emigrar cap a Europa, molta gent hi busca un refugi i no un paradís”, puntualitza; “no cal gran cosa per viure: llibertat i que ragi aigua de l’aixeta”.

Camps és membre del Pen Club de Catalunya, que pertany al Pen Club Internacional, una organització de poetes assagistes i narradors en defensa dels drets dels escriptors d’arreu del món, periodistes inclosos. “Ara, estic lluitant perquè Sevilla es converteixi en “ciutat-refugi” per als escriptors perseguits, igual que ja ho és Barcelona”, anuncia. Mentrestant, prepara el seu vol per anar a Clermont Ferrand, a França, on al recent Festival de Curtmetratges ha estat seleccionada per representar Espanya, gràcies al seu documental sobre el nanisme.

Documental sobre les ciutats-refugi europees

Documental sobre la lluita contra el nanisme