Camisa de franel•la a quadres i sabates de muntanya. Es veu al instant que a la seu parisenca de la Gallimard, Erri De Luca és com un peix fora de l’aigua.

Entre responsables de premsa que es remenen i una simfonia de fragàncies Chanel, l’escriptor, “en italià” –com li encanta definir-se- però “napolitaníssim” de sang i d’origen, és mostra tal com és. En primer lloc un alpinista. Tras las huellas de nieves

- que acaba de sortir a França- explica els dies en què va acompanyar l’escaladora Nives Meroi a l’Himàlaia . Després un “camperol”, que des de fa temps viu a les colline romane. I finalment una persona amb una trajectòria molt original, que gairebé es pot veure traçada sobre el seu rostre: “Als 18 anys –era el 1968- em vaig trobar enmig d’una generació d’insubordinats, d’insurgents, i la vaig seguir fins a les seves restes, a la seva dissolució”. En efecte, De Luca va ser membre actiu de Lotta Continua “durant una dotzena d’anys”, obrer durant vint, i finalment “per accident” escriptor des del 1989, any en què va escriure Aquí no, ahora no un autèntic viatge per la seva infància napolitana.

‘Lapsus linguae’

“En aquest temps també hi ha hagut experiències singulars, estranyes. Com estudiar l’hebreu antic i traduir alguns llibres de la Bíblia”, explica l’escriptor, que es defineix com a “no ateu, però no creient”. Segons l’autor de Comme une langue au palais -un recull d’escrits sobre les Sagrades Escriptures publicat a França- “cal quedar-se amb el seu significat literal. D’acord amb les traduccions, Déu hauria dit a Eva: «donaràs a llum amb dolor». Doncs bé” - s’emociona De Luca – “aquella paraula en hebreu no és “dolor” ja que, a les cinc parts on apareix, les mateixes traduccions oficials la tradueixen de diferent manera. En aquest cas, en canvi, volen introduir la intenció de Déu de castigar la dona”.

Un altre exemple, la Torre de Babel: “L’acció de Déu és un do, no un càstig, ja que amb la diversitat lingüística, els homes, aleshores concentrats en un sol indret i per tant més vulnerables, acaben per espargir-se per tota la superfície de la terra. Això va salvar la humanitat de la extinció”, explica el poliglota De Luca, que parla italià, francès, hebreu antic, yiddish, rus, swahili i…napolità. Però quines són les diferències entre totes aquestes llengües? “N’hi ha només una entre el napolità i totes les altres. Generalment les llengües serveixen per explicar-se, per comunicar…El napolità en canvi serveix per cantar, per discutir, per anar per feina”.

“Europa? Un gran mercat. Em sento més proper a un libanès que a un alemany”.

Un àvid lector de la Bíblia com De Luca, ho és també de l’Alcorà, tant de moda actualment? “No”, respon amablement. “Perquè sóc d’aquesta banda del Mediterrani, d’aquesta riba monoteista, hebraico-cristiana”. És per tant Europa un club cristià? “No sé el que és Europa” - respon De Luca – “Per ara sé que és un gran mercat que ha unificat les seves monedes i les seves policies. Em sento més del Mediterrani. Sé com és una casa de pescadors de Tunísia o de Marsella. És cert que el Mediterrani no és ni podrà ser una expressió política, però em sento més proper a un del Marroc o del Líban que a un escandinau o alemany”. Això no sorprèn venint d’algú que es defineix “napòlide” –com el llibre homònim que De Luca acaba de “regalar”, com fa sovint, a una petita editorial (Dante & Descartes, 2005). Tanmateix, la relació amb la tan mediterrània ciutat partenopea és complexa. “Vaig sortir-ne com surt el dent d’una mandíbula quan s’arrenca , amb aquelles arrels que no s’aconsegueixen plantar mai més enlloc. A aquesta ciutat hi vaig, però no hi torno”.

Lluitar contra la Camorra?

Nàpols. Una ciutat que recentment ha estat molt present als mitjans de comunicació per culpa d’un dels més sagnants enfrontaments de la criminalitat organitzada, la Camorra. Una situació que el jove escriptor Roberto Saviano ha intentat explicar a Gomorra, que De Luca defineix com “un fotograma molt ben enfocat per algú que coneix des de l’interior el funcionament d’aquesta màquina econòmica que és la Camorra. Però aquest informe un mes després ja ha caducat. Allò que fa únic a Saviano i que el posa en perill –continua De Luca- és la seva exposició personal i física contra els caps de la Camorra”.

Però per què De Luca no s’ha compromès mai contra la Camorra? “La literatura no ha de pretendre ser compromesa, sinó esdevé dèbil”, diu de sobte, ajudant-se de gestos ancestrals. “I a més, no visc a Nàpols”. A continuació hi ha un llarg silenci que deixa entreveure certa incomoditat, i més tard l’explicació raonada, gesticulant amb les mans unides: “Jo no sóc mestre. No tinc res que ensenyar a ningú. Explico histories i prou”.

Sirenes d’alarma del 99 a Belgrad

No obstant això, el compromís és una constant en el trajecte de De Luca: “No tothom ha estat conductor de combois humanitaris a Bòsnia…”, li suggereixo. “Hi van haver molts durant la guerra”, respon. “No sóc una persona compromesa. Només sóc una persona que en certes ocasions ha pres maleïts compromisos”. Compromisos que el van portar, el 1999, a moure’s a Belgrad: “Considero que el bombardeig és l’acte terrorista per excel•lència. Contra aquell acte de terrorisme per part de l’OTAN i del meu país, vaig situar-me de l’altre part. I allà vaig conèixer les sirenes d’alarma que havia sentit a les històries de la meva mare sobre els bombardeigs dels Aliats a Nàpols durant la Guerra (es pot llegir a Morso di luna nuova, 2005). A Belgrad, però, no anava mai als refugis. “Sinó m’hagués quedat a casa”.

Són aquests els “compromisos” que De Luca més aprecia. “Nosaltres, els del 68, vam manifestar la nostra joventut a les places públiques. En altres temps la joventut es malgastava a les guerres. Ara els joves no saben què fer. L’obligació d’un jove és resistir, fer-se útil, donant així sentit a la seva joventut. Vosaltres, amb el vostre diari, teniu una raó per dir que no esteu desaprofitant el vostre temps. De totes formes, la vostra condició se’m fa estranya” – “Tanmateix un milió i mig de persones han marxat ja amb l’Erasmus”, rebato. “Així doncs serà la vostra generació qui tindrà la tasca de transformar aquesta Europa de bancs i banquers en una Europa política”.