L’estudi d’Edouard François es troba a prop de la Torre de Montparnasse de París. En un barri residencial, als baixos d’un edifici de ciment, l’arquitecte ha trobat la seva dimensió: sostre amb les canonades i els cables a la vista, llums de neó i maquetes aplilades allà on es pot. Edouard François, vora la cinquantena, , conserva un estil impecable. Molt cuidat, porta la camisa oberta i un botó descordat de més. Parla amb veu ferma, quan afirma que és “parisenc, fill d’una família aristocràtica”.

Edouard François pot presumir d’un currículum de pes, en sintonia amb els seus orígens: títol d’urbanista a la prestigiosa École des Ponts et Chaussées i arquitecte diplomat a l’Acadèmia de Belles Arts de París. Avui, aquest creador i dissenyador figura com un dels especialistes de “l’arquitectura verda”. Molt sol·licitat, ha imaginat noves i originals creacions com l’”immeuble qui pousse” [també anomenat ”Château de Lez’] a Montpellier el 2000, una construcció de set pisos equipada d’una façana “vegetal”, de reg automàtic. O també la Tower Flower a París, un edifici amb la façana decorada amb bambú i d’altres plantes.

Tres elements per a una arquitectura

És lícit preguntar-se què significa fer arquitectura per a una figura tan polièdrica. “La meva professió –explica l’arquitecte davant d’un got de vi negre- és una activitat d’art aplicada: un encontre amb tres elements. D’una banda, és necessari mantenir una dimensió tècnica, de know-know, econòmica i jurídica. D’altra banda, cal tenir una consciència general per afrontar qüestions com «què fa moure el món avui en dia?» I, finalment, cal desenvolupar una reflexió humana”.

Edouard François accentua el significat que per a ell té l’arquitectura tot partint d’una ànalisi tan elemental com profunda. “L’home pot viure únicament a l’interior d’una arquitectura, necessita un edifici. I un edifici més aviat complex, decorat… només així pot ser feliç”. De fet, segons François, treballar amb la natura ofereix una complexitat acceptable: “Observeu un arbre: té milions de branques, es mou, creix, canvia de color!”. D’aquesta manera, la natura aporta a l’edifici aquesta necessitat de complexitat típica de l’home. Només cal pensar en el projecte de la Torre Flower a París o de la Maison Française de Nova Delhi.

El malentès de l’ecologia

Actualment el nom de l’arquitecte parisenc s’entrellaça d’una manera indissoluble amb la seva idea de natura i ecologia. Però aquesta connexió ha estat malinterpretada a la llarga. “L’ecologia és un element que s’incorpora al discurs de consciència sobre el present: el món ja no s’interessa en la higiene o en la globalització… La societat contemporània té com a finalitat la matèria, el context, les emocions”. De fet, a Edouard François li agrada molt projectar un edifici que s’incorpori naturalment en el seu context “com un camaleó, amb gran respecte pel paisatge urbà”. I amb gran èmfasi remarca: “No invento nous signes, ja n’hi ha prou!”.

L’últim projecte realitzat pel seu estudi és un exemple de la seva visió de l’ecologia. L’Hotel Fouquet’s Barrière es troba a l’avinguda dels Camps Elisis de la capital francesa. “Quan em van encarregar el Foquet’s, em van demanar un edifici d’una arquitectura ecològica, verda… Però no tenia sentit!. Als Camps Elisis no funciona: no hi ha natura! I no vull fer un edifici únicament perquè algú hi passi i digui «Uau! Un edifici ecològic!» Vull mostrar una arquitectura intel·ligent”. I, de fet, el Foquet’s és un espectacular exemple d’arquitectura en harmonia amb el seu entorn, un edifici “silenciós i lliure”.

Seleccionar la merda

“M’interessa utilitzar tècniques, elements i materials que estiguin en sintonia amb el nostre temps!”. Edouard François respira i elabora les tendències de la societat contemporània per respondre a una necessitat d’inquietud artística, de sensibilitat personal. Tot i els diversos viatges, les conferències per tot el món i una càtedra a l’Architectural Association School de Londres, l’arquitecte continua a París. Però durant quant de temps encara?. “França és estàtica i ja no m’hi trobo bé. M’agradaria casar-me”. Se sent atret pel dinamisme de ciutats com Anvers, Brussel·les o Londres. Per altra banda, considera Itàlia com un país “extremadament sofisticat”. Massa. I es pregunta a ell mateix: “És necessària tanta perfecció avui dia?”.

Mentre es serveix el desè got confessa: “M’encantaria casar-me i viatjar. Alguns caps de setmana desconnecto, prenc l’avió rumb a Martinica. M’estic un parell de dies aïllat a la selva tropical i els meus amics ni ho saben”.

Actualment, deixar França és un objectiu possible: “Tinc feina i construccions per tot el món! Els clients em contacten per internet i estic esperant tenir menys del 40% de l’activitat a França tocar el dos”. Després, afegeix somrient: “Ja li he demanat a la meva companya suïssa si vol casar-se amb mi: vull canviar de nacionalitat!”.

“La inspiració? Vivim en un malson de missatges! La inspiració la trobo seleccionant tota la merda que ens envolta en aquesta societat que és la nostra! No cal anar a buscar les bones idees ves a saber on!”. Pero està clar que Edouard François és, abans que res, un seductor i el principal objectiu de la seva arquitectura és conquistar el públic amb el seu art. Ens mira directament als ulls i deixa anar: “També el jove que passeja amb la nòvia pels Camps Elisis ha d’apartar la mirada de la noia i quedar bocabadat davant del meu edifici. Així em sento vencedor!”. I així és com s’acaba l’últim glop de vi ben vermell, abans de retornar a peu a l’estudi.