“No hi ha neu”. La mateixa frase s’escolta des dels Alps fins els Vosgos passant per les muntanyes del Jura. Cancel•lació de les proves de la Copa del Món d’esquí, tancament de les estacions d’esquí durant el mes de gener i turistes que se’n van a la muntanya portant a la motxilla el banyador… Mentre que l’escalfament climàtic es presenta com un dels principals temes de debat de l’actualitat, els representants de la indústria de l’esquí es comencen a neguitejar.

El passat mes de gener, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) revelava un informe que podríem qualificar d’eloqüent sobre els efectes del canvi climàtic que afecten els Alps europeus. L’OCDE afirma que “la neu, la matèria prima d’aquest sector, serà cada cop més inhabitual”. Si tenim en compte que el 90% dels dominis esquiables dels Alps (609 dominis de 666) es beneficien d’unes nevades que li serveixen durant cent dies, una pujada de les temperatures d‘1°C seria suficient per reduir aquest nombre a 500.

Segons el mateix estudi, el mes de novembre de 2006 ha estat el més calorós des de fa 140 anys als Alps, data en la qual van començar a augmentar les temperatures. Els anys 2000, 2002 i 2003 van ser els més calorosos dels últims 500 anys. El mateix ens comenten des del Centre d’Estudis de la Neu (CEN) de Météo France, situat a Grenoble: “L’escalfament climàtic indueix de manera inevitable una temporada de neu més tardana i sobretot més curta”.

Tanmateix, no tots els països es troben en la mateixa situació davant d’aquesta amenaça. Si per una banda Suïssa podria veure tancar un 10% de les seves estacions a causa de la pujada d’1ºC de la temperatura, la proporció a Alemanya podria arribar al 60%. Com és lògic, les estacions d’esquí més afectades seran les que es troben situades a una altitud menor. La fiabilitat de l’estat i l’espessor de la neu qüestiona l’economia dels territoris de l’arc alpí, que depenen moltíssim de l’anomenat or blanc.

Solucions a curt termini

El repte és enorme per a les regions alpines europees que sovint depenen del turisme. Per exemple, a la regió francesa de la Savoia el turisme genera un 1,8 milions d’euros dels ingressos anuals, més de la meitat de la riquesa de la regió i un 38% dels llocs de treball en depenen de forma directa. Els Alps atrauen anualment entre 60 i 80 milions de turistes i uns 160 milions d’esquiadors diaris en els diferents territoris francesos, suïssos, austríacs i alemanys.

Així doncs, què hi podem fer? Des de fa uns vint anys, s’han realitzat esforços financers gegantins per tal de trobar solucions a “curt termini”, com per exemple la producció de neu artificial. Algunes estacions d’esquí no han dubtat a endeutar-se per tal d’equipar les seves pistes amb canons de neu. Una solució que té les seves limitacions: produir neu artificial requereix unes temperatures de -2 a -4ºC i la fabricació té una necessitat imperiosa d’aigua, 1 hectàrea de neu necessita uns 3.000 m³ d’aigua.

Davant la fragilitat de la muntanya, el tema dels recursos naturals segueix sent molt delicat. Per tal de trobar solucions als problemes d’aigua, les estacions han construït reserves d’aigua o una espècie de ‘pantans’ situats a la vessant de la muntanya. Tanmateix, l’impacte en la flora i la fauna i els riscs d’esllavissaments del terreny se sumen als problemes ja existents.

Diversificar el lleure

Un altre sistema defensat pels directius de les estacions és el desenvolupament dels dominis esquiables a altituds cada vegada més elevades i la multiplicació de connexions entre les diferents estacions. No obstant, aquesta estratègia damnifica molt més encara el medi ambient. D’altra banda, l’augment del nombre de quilòmetres de pistes no obstaculitza l’inevitable escalfament climàtic.

Tanmateix, les polítiques que ara es duen a terme insisteixen en la necessitat de tractar el problema globalment. Segons Thierry Combaz, de l’oficina de turisme de Villard de Lans (estació del Vercors), una “clientela formada per un 40% de no esquiadors així com una incertesa permanent pel que fa a la neu incita a què les activitats d’hivern es diversifiquin”. Així doncs, a les estacions d’esquí de mitjana altitud, els espais dedicats a l’oci, les piscines, els ecomuseus, les pistes de patinatge i les rutes amb raquetes de neu s’han multiplicat.

Una altra tendència és la que consisteix a decantar-se pel turisme verd. D’aquesta manera, el gener de 2007, Avoriaz va acollir la primera edició del fòrum Winter sport resorts for a better world (Insatl·lacions d’esports d’hivern per a un món millor), on els diferents actors de la indústria de l’esquí a nivell mundial es donaren cita per debatre sobre el canvi climàtic i intentar imaginar l’estació ecològica del futur. Werfenweng, una estació austríaca situada al sud de Salzbourg, és la pionera en prendre la decisió d’apostar pels “desplaçaments tranquils”. En aquesta estació, els estiuejants canvien les claus dels seus vehicles per l’accés gratuït de les bicicletes, busos i cotxes elèctrics.

Tenint en compte que aquestes mesures són pur màrqueting, ja és hora de començar a pensar en una verdadera política pública coordinada a tota Europa. Els esports d’hivern depenen de la llei del mercat i sense l’intervenció dels poders públics, l’adaptació durable de les estacions als efectes de l’escalfament climàtic seguirà tendint a resoldre el problema a curt termini.