En el passat, els actors emmascarats de la Commedia dell´arte i el carnaval oferien un espai per dramatitzar les tensions de la societat fora de la seva jerarquia. Avui dia, els anuncis prometen un nou jo amb cada nova compra. Ja no hi ha una jerarquia social a través de la qual trobar sentit a la vida, i a mesura que ens qüestionem els nostres rols, s’assemblen més a màscares mutables i canviables. La idea de la màscara ha entrat en la nostra vida diària, però al fer-ho, les màscares reals han desaparegut d’ella.

Diversos significats

Què passa quan portes una màscara? La primera i més important funció d’una màscara és la llibertat que dóna per disfrassar la intenció. A Sierra Leona, es porta una màscara de caçar per moure’s entre els arbustos i aguaitar els animals.A la societat secreta Poro del mateix país, les màscares són perilloses, sempre somrients i mudes, mai revelant el que s’amaga a baix.

D’alguna manera, s’assembla una mica a l’experiència europea. Quan els manifestants porten màscares de George Bush s’enriuen d’ell ridiculitzant, justament, els elements de la seva personalitat que consideren que no hauria de mostrar en públic. Adoptant la seva forma, els manifestants adquireixen un cert poder sobre ell, de la mateixa manera que els Senufo de Costa de Marfil creuen que guanyen poder sobre el regne animal adquirint la forma d’un animal mitjançant màscares i, al mateix temps, absorveixen una part del seu poder a canvi.

La màscara, independentment de si s’utilitza per a la burla, la caça o el teatre, comporta una tensió similar entre l’aparença visible i el poder ocult. En el carnaval de Rabelais es burlava la jerarquia social: per un sol dia, es permetia als pobres actuar com si fossin rics i viceversa. Portar una màscara i reimaginar l’odre social: és això el que significa ser ric? És només una qüestió de disfrassar-se? Ningú creia que fos ric, però a través de la màscara arribaven a adonar-se’n de la mesura en què el dia a dia està també fet d’aparences precàries.

Estar emmascarat

Avui dia , no es creu en les jerarquies. Perquè necessitarien els pobres disfrassar-se de rics, quan podrien treballar i simplement fer-se rics? Amb la desaparició de les jerarquies i les monarquies, l’home modern es situa al centre del món, sentint-se capaç d’escollir el seu propi camí, reinventant-se en rols diferents, portant diferents màscares.

Ens hem convertit en màscares. La idea d’escollir i crear el jo és ara el pilar central de la nostra cultura i economia. Però al fer protagonista la pròpia màscara hem oblidat què és escencialment la màscara.

El que més molesta els nens és el company que corre pel mig del joc trencant totes les normes i destrossant la il·lusió de jugar. D’alguna manera, els jocs són menys satisfactoris que la vida. I el mateix que passa amb els jocs passa amb les màscares. Quan s’acaba el carnaval, l’odre social es restableix. Per un periode limitat hem imaginat el món d’una altra manera, però si no fos per un periode de temps concret, no l’imaginaríem en absolut.

Avui, no hi ha temps per a la màscara. La reinvenció de la societat moderna és continua. Si la màscara permet un reflexe del món social creant una distància sobre ell, llavors el fet de què estiguem permanentment emmascarats significa que aquesta distància s’esfuma.

Si no hi ha més temps per a aquestes màscares, llavors, ¿perquè hauríem de molestar-nos en mirar-les? Avui, els polítics exalten l’elecció: escollir els serveis mèdics, els productes de consum, la pròpia forma de vida. Sembla que tot està obert a la elecció. Tot excepte, potser, l’elecció en si mateixa.