L’any 1976, el moviment independentista Frente Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), just en el moment en el qual Espanya (antiga metròpoli colonial) es va retirar del territori. Un territori que es van disputar Mauritània i el Marroc, país que l’ocupa gairebé completament. El 12 de gener del 2007, Nicaragua es va sumar a la Unió Africana i els 45 estats del món que reconeixen la sobirania de la RASD. Cap país europeu reconeix aquesta sobirania, però tampoc l’anexió per part del Marroc. En aquests llimbs viuen els 260.000 habitants del Sàhara Occidental, sense institucions fortes, sense assistència pública i en terra de ningú. Espanya, que des de l’arribada de Rodríguez Zapatero al poder, ha augmentat les relacions econòmiques amb el Marroc (inverteix en turisme, negocia quotes pesqueres pels vaixells espanyols o li “ven armes al Marroc per rearmar l’exèrcit alauí i perseguir els independentistes”, va denunciar a principis de febrer l’eurodiputat comunista Willy Meier, que es mostra més indecís a l’hora de donar support als sahrauís. La veïna Algèria, ferma defensora de la independència del Sàhara Occidental, acull uns 160.000 refugiats sahrauís en el seu desert al voltant de Tinduf. Aïllats de tothom, depenen del que les ONG europees portin en camions des del port d’Oran fins al sud.

Els sahrauís són els refugiats més vells del món, porten 31 anys a l’Hamada argeliana sobrevivint gràcies a l’ajuda internacional.

Les dones sahrauís gaudeixen de la llibertat que no tenen altres dones de països àrabs que es fan dir democràtics, participen activament de la vida política i social dels campaments.

Els nens són els grans perjudicats en qualsevol conflicte. Al Sàhara, a més, són els millors ambaixadors de la seva causa gràcies al projecte “Vacances en Pau”, passant els mesos d’estiu a Espanya.

El govern argelià va cedir als sahrauís una franja de terreny al sud-est del país, a prop de la frontera amb el Sàhara Occidental, per on es mouen amb llibertat.

Un dels problemes que més preocupa és la falta d’ocupació, hi ha milers de joves amb estudis superiors que no tenen feina ni esperança de cara al futur.

En Mohammed és un dels joves que va estudiar òptica fora dels camps, a Hongria, treballa a l’hospital d’Aaiún, tots li diuen el “búlgar”.

Des que va acabar la guerra el 1992, nombrosos grups de metges occidentals han visitat els campaments, cosa que ha fet que sigui el país africà amb més diagnòstic mèdic.

Ja sigui per la seva religió o per la seva cultura, la gent gran és escoltada i respectada, els joves treballen i aprenen d’ells.

El poble sahrauí és un poble hospitalari, sempre reben els visitants com si fossin un familiar i els ofereixen beguda, menjar i recer.

Les dones porten el pes dels camps. Durant molts any, la responsabilitat que tot funcionés ha estat d’elles.

El te obre i tanca el dia, al voltant de la “taula” i d’un braser gira la vida social de qualsevol sahrauí o persona que visiti els campaments.

El 27 de febrer de 1976 es va aixecar per primera vegada la bandera de la República Àrab Sahrauí Democràtica, des de llavors presideix tots els actes i celebracions.

L’autor dedica aquesta fotogaleria a la memòria d’Ali Ould Jatari, que es va deixar la vida el 29 de gener de 2007 en els camps de refugiats, i a tots els que han deixat la seva vida en aquest racó del desert.