50 anys després: com canvia l’euro-parella

“L’interminable viatge en tren cap a Anglaterra en els anys 40 i les companyies de “baix-cost” a 80 euros, anada i tornada, d’avui dia. Les narracions de Mírima i Jimmy, i Irene i Manni ens exemplifiquen els progressos realitzats a Europa en cinquanta anys pel que fa a les comunicacions. I sobre la lliure circulació.. Ja que des del 1995 l’Acord de Schengen ha permès d’abolir els controls sistemàtics a les fronteres entre diversos països europeus.. I viatjar sense passaport.

El soldat anglès i la noia de Vicernza: “Convertit per amor. Però després cap a Anglaterra”

Parella de gent gran (FortDrastic/Flickr)“Míriam, per al meu te, almenys tres rodanxes de llimona, ja ho saps …”. El senyor Jimmy no ha perdut l’ humor típicament britànic. En realitat ell de llimona no en vol. Per als anglesos al te se li posa llet …No hi ha res a dir. Aquesta euro-parella encara molt unida, no ha perdut el gust per la broma tot i que es mostra un poc reticent a remoure un passat que no va ser sempre fàcil.

Míriam i Jimmy es van conèixer l’estiu del 45, quan els Aliats després d’haver remuntat tota la península van arribar també a Itàlia del Nord. “Jimmy era un soldat anglès destinat a un poble de la província de Vicenza, no lluny de Grisigniano di Zocco, on jo vivia”, explica Míriam. Però per a la mentalitat de la gent del poble aquella història d’amor estava fora del normal . “Jo era una mica l’ovella negra. Cal considerar que Anglaterra, en aquella època, era gairebé a l’altra banda del món”.

Finalment la seva família va donar el seu consentiment però amb una condició: el matrimoni s’havia de celebrar a Itàlia i segons els ritual catòlic. Jimmy era anglicà però això no va frenar la seva determinació. Sovint es va veure obligat a allunyar-se d’amagat de la seva base i pedalar molta estona en bicicleta per seguir la catequesi del rector del poble.

Immediatament després del matrimoni, Míriam va marxar sola cap a Anglaterra a esperar la fi del servei militar de Jimmy, a Itàlia. “El viatge en tren?. Semblava inacabable. Vaig arribar a Brístol desfeta: no entenia gaire, em sentia completament fora de lloc i no van faltar moments de desconfort”. Explica l’anciana senyora. A la segona Postguerra, la situació econòmica era difícil. “Jo treballava al ferrocarril i Míriam donava algunes hores de lliçons d’italià. No nedàvem en l’abundància però sempre ens en hem sortit”. Recorda Jimmy.

Mantenir els contactes amb Itàlia era difícil per a Míriam perquè no tenien ni tan sols telèfon. “Ens escrivíem moltes cartes. Enviar felicitacions en cada ocasió que s’ho valia va esdevenir la meva primera passió que m’ha permès de sentir-me més a la vora dels meus estimats”. Després de la jubilació, el retorn a Itàlia. “Però entre nosaltres seguim parlant anglès”.

L’amor en els temps de la globalització: “Ell franco-iranià, jo Erasmus a París”

Irene i Manni (Irene Barufatto)És difícil d’imaginar una parella més internacional que la Irene i el Manni: ella italiana, ell francès d’origen iranià. Es van conèixer l’estiu del 2004, a la platja de Lignano Sabbiadoro, quan Manni, parisenc, es trobava de vacances a Itàlia. És des d’aleshores que continua la història: “No haguéssim cregut mai que resistiríem tant de temps”, explica la Irene. “Pensava que no el tornaria a veure mai, com passa sovint i en canvi …”, afegeix. En canvi la parella ha mantingut els contactes, de primer via correu electrònic, després amb la missatgeria instantània del MSN (Messenger) i, finalment, també per Skype, el programa per parlar per telèfon per Internet sense pagar. “Ens hem escrit també cartes i ha estat molt romàntic “, expliquen.

Per Nadal ell ha tornat a visitar-la a Itàlia i, des d’aquell moment, a fer la llançadora entre París i Vicenza. “Passàvem junts totes les vacances i miràvem de no deixar passar més d’un mes entre dos trobades”. Per a ells agafar l’avió és normal. “Ara hi ha molt sovint vols de “baix-cost” revela Manni, 22 anys, estudiant d’enginyeria. “Viatjar per Europa és fàcil i econòmic: no hem gastat mai més de 80 euros d’anada i tornada”.

I si va bé viatjar, encara és millor viure a la mateixa ciutat. Irene tot just havia acabat un semestre a la Facultat de Lletres Modernes de la Universitat de Cergy-Pontoise prop de París, on podia veure més sovint Manni. ”Després d’aquesta estada, cada vegada he estat més convençuda que ens sortiríem”.

I les diferències culturals? Per a Manni són font d’enfortiment i creixement personal: “Si ja ho saps tot, quin avorriment!. Segons la Irene ara se sent molt més oberta per acceptar allò que no coneix, començant pel menjar. ”Jo era una mica llepafils, després he descobert que els escargots (cargols) no són gens dolents”.

Sobre gustos no hi ha res escrit. I en qüestió de llengües?. ”Al principi utilitzàvem l’anglès, després cadascun hem après la llengua de l’altre i, ara, parlem “franc-italià”, una barreja dels dos idiomes amb l’afegit d’algunes paraules inventades”, explica Irene. “És la nostra llengua privada”.

El 25 de març de 2007 se celebraran els 50 anys de la UE. Per això, cafebabel.com presenta una sèrie d’articles de retrats creuats les properes setmanes per explicar com ha canviat Europa en aquests 50 anys. Tots aquests articles formen part del dossier que cafebabel.com prepara per celebrar la signatura del Tractat de Roma l’any 1957, que es publicarà el 22 de març. El proper article de la sèrie retrats creuats, “El futbol… I els altres”, el publicarem divendres 2 de març.