“Si no obtenim la majoria per donar suport a la nostra política exterior, ens en anem a casa”, va avisar el ministre d’assumptes exteriors, Massimo D’Alema. Doncs bé, no hi ha hagut majoria al senat i la votació per a la refinançació de la missió italiana a l’Afganistan ha portat una crisi institucional de conseqüències encara imprevisibles. Tot i el suport que ha obtingut Prodi rere la seva dimissió com a primer ministre i posterior confirmació en el càrrec.

Oposició conservadora: llanxa de salvament o vaixell pirata?

Mai ha estat fàcil pels governs d’esquerra discutir sobre guerres i missions militars al Parlament.

El primer ministre britànic, el laborista Tony Blair, sap molt d’això. Diverses vegades ha hagut d’acceptar la dimissió dels seus ministres i secretaris d’Estat laboristes, per tirar endavant la seva política exterior. Tot i així, a diferència del desafortunat Prodi, sempre ha gaudit del suport dels conservadors, els seus rivals, a l’avalar a la Cambra del Comuns la seva política exterior. Per què no ha succeït el mateix a Itàlia? Ja se sap, Itàlia compte amb una enorme taxa de conflictivitat política interna. Poques són les esperances d’aconseguir postures compartides entre majoria parlamentària i oposició, ni tan sols per defensar els interessos bàsics del país.

Tècnicament, en aquest cas, l’oposició de centredreta ha votat en contra del programa de política exterior del ministre D’Alema, escudant-se en una explícita discontinuïtat amb la línia de l’anterior govern presidit per Silvio Berlusconi.

En el terreny polític, es mencionen maniobres obscures operades per l’Església Catòlica i els Estats Units, que s’haurien implicat a fons per convèncer els senadors vitalicis- pedra sobre la qual ha basculat la decisió del Senat a Itàlia, perquè votessin contra un govern hostil als seus interessos: la clàssica teoria del complot a “la italiana”.

L’esquerra radical i l’Afganistan

La dada política més rellevant segueix sent, no obstant, la dissidència de dos irreductibles pacifistes. Un incident previsible, ja que el el juliol de 2006, diversos exponents de l’esquerra radical ja van avisar que “després de sis mesos ja no votarien a favor de refinançar les missions militars al estranger com les coses no canviessin”. Sobre el tema d’Afganistan, sol•licitaven una “senyal de discontinuïtat”, una “conferència de pau”: només paraules, com la majoria de declaracions que alimenten el debat d’avui dia; propostes útils només per mesurar la força dels partits i aconseguir, demagògicament, el consens pacifista, en comptes de resoldre els problemes reals d’Afganistan.

Espanya tampoc se salva d’això. El seu govern sent la pressió de l’esquerra comunista sobre la qüestió afganesa: la decisió de Rodríguez Zapatero de no augmentar el contingent espanyol a l’Afganistan és clarament una concessió al seu aliat parlamentari, Izquierda Unida, que no dubta en definir la missió Isaf com una “guerra d’ocupació”. Al dia següent de la cimera de l’OTAN a Sevilla (8 i 9 de febrer de 2007), durant la qual els militants dels seu partit sostenien pancartes en les quals podia llegir-se “Tropes fora, OTAN no”, Gaspar Llamazares, líder d’Izquierda Unida, declarava: “Les tropes espanyoles han estat enviades a l’Afganistan per la porta del darrere després de la retirada de l’Iraq”.

També ha estat mogut el cas de Polònia, la missió militar de la qual, en terres afganeses, és conseqüència de la inestabilitat política dins el seu govern de dretes. Aquesta vegada, el paper desbaratador l’interpreta Andrzej Lepper, el cap del partit Samoobrona (Autodefensa), imprevisible moviment conservador aliat del partit “Dret i Justícia” de Kaczyski. En comú amb Itàlia es troba l’extrema fragilitat del govern. Per la resta, el “no” de Lepper a l’augment del contingent polonès no és fruit del pacifisme, sinó d’una operació de màrqueting populista: els sondejos indiquen que la població rebutja els missioners a l’Iraq i a l’Afganistan. Així, Lepper lamenta que els diners destinats a l’enviament d’altres 1.000 soldats no s’utilitzi per a la sanitat, les pensions i els aturats.

Prohibit dir la veritat

La veritat és que en tots els països europeus presents amb tropes a l’Afganistan creix el descontent davant aquesta missió arriscada. Excepte el polonès, cap govern ha atès les peticions per part de la Casa Blanca i l’OTAN que pretenien l’enviament massiu de tropes al sud del país afganès, la zona més perillosa. Ni tan sols l’alemanya Angela Merkel, amb la seva gegantina majoria parlamentària es decideix a prendre més responsabilitats en l’assumpte. Excepte l’enviament simbòlic de sis avions Tornado alemanys per a missions de reconeixement. Ni tan sols la irrellevància dels partits maximalistes alemanys han permès a la cancellera parlar obertament sobre l’Afganistan. La guerra és un tabú, els discursos són voluntàriament imprecisos, les respostes ambigües: missió civil o militar? Els soldats participen també en accions ofensives o no?.

En els parlaments dels països europeus, de la mateixa manera que en les cimeres de l’OTAN, tots prefereixen amagar-se darrera de postures hipòcrites. Qui ha parlat clar als ciutadans, com Massimo D’Alema, ara veuen que han d’anar-se’n a casa.