Com de democràtica és Estònia després de quinze anys de comunisme i quin paper juga la premsa en aquest país? El polític del partit de centreesquerra, Raivo Palmaru, va ser en l’època soviètica un fidel servidor del règim. Treballava per al departament de cultura del comitè central del partit comunista. Després de la caiguda del teló d’acer es va dedicar al periodisme. Palmaru va ser escollit dues vegades, el 1995 i el 1996, com a millor periodista d’Estònia. Ha escrit més de 500 articles i alguns llibres sobre Teoria de la Comunicació, entre altres: El poder dels mitjans de comunicació i la democràcia. Experiències d’Estònia.

Senyor Palmaru, com es va fer periodista?

Per casualitat. La meva professora de literatura, que també era la tutora de la nostra classe, sempre em deia: “Has de ser periodista”. Jo pensava que la meva vocació era la ciència. Al final, però, no va ser així i vaig acabar sent periodista.

Com era la professió durant l’època soviètica? En aquell temps, les autoritats exigien que els periodistes fossin idealistes?

Això és una pregunta difícil. De fet, a l’Estònia soviètica era fàcil ser periodista. Els diaris eren prims i plens de qualsevol cosa. Hi havia relativament poca feina. Un bon reporter en l’època soviètica havia d’escriure un reportatge per setmana. I fins i tot això era massa!

La societat estoniana d’aquell temps era molt tancada. La influència del sistema soviètic en la ment de la gent era sorprenentment fort i encara perdura avui dia. Havia tingut l’esperança que la gent jove que visqués en una Estònia lliure ho superaria. Ara veig, però, que això no és tan fàcil.

La transició d’una societat tancada cap al món lliure. La premsa compleix el seu deure en aquest procés? Els lectors reben anàlisis polítiques i informació suficient?

El que em molesta a Estònia és la relació amb el nostre passat comunista. Com en temps soviètics, els estonians redueixen sovint la realitat a una oposició entre “nosaltres” i “els enemics”.

És per això que guardo una certa desconfiança en el tema “pluralisme”. Si se segueixen amb atenció els debats a Estònia no es poden trobar gaires arguments. Només es fan afilades declaracions en forma d’acusació. O bé es pertany a aquesta banda o a aquella. No hi ha una tercera possibilitat. Avui dia, Estònia no és malauradament una societat gaire plural i tolerant.

Com a antic periodista i actual polític, li resulta més fàcil entendre’s amb els periodistes?

No. Potser seria així si, entre una cosa i l’altra, no hagués exercit com a professor i científic dels mitjans de comunicació. A part del càrrec de ministre, continuo donant classes. Precisament per això veig els problemes de la premsa i no em puc estar d’obrir la boca.

La premsa és el quart poder del país?

La pregunta seria si no és ja el primer. El filòsof Michel Foucault va afirmar que la societat es dirigeix amb l’ajuda de discursos. Ho anomena “poder disciplinari”. El poder polític tradicional, unit a voluntat i violència, s’utilitza avui dia només quan no hi ha res més a fer. El mitjans de comunicació tenen precisament aquest poder dels discursos. I això no és així només a Estònia.

Per tant, els mitjans de comunicació influeixen la política a Estònia?

Sí, i molt. La premsa dóna la imatge de la realitat i la gent decideix segons aquesta imatge. La representació en els mitjans de comunicació també influeix sobre els resultats de les eleccions.

El problema a Estònia no és la maldat dels periodistes. La gent ha sortit fa poc del fosc i humit soterrani de l’època soviètica i no poden orientar-se en la realitat que els envolta. Segons la constitució, Estònia és un país democràtic i de lliure mercat. Però als estonians els falta l’experiència col•lectiva, però també personal, de viure en un Estat així.

Necessitem tres coses: en primer lloc, un millor ensenyament. En segon lloc, associacions de professionals més fortes – l’associació de periodistes estonians és massa feble – i en tercer lloc, una justícia millor. En els mitjans de comunicació d’Estònia, difamacions, violacions dels drets d’autor i ofenses són tan normals com la informació del temps. Aquí hauria d’intervenir la justícia.

Com de lliure pot ser la premsa, finalment?

La premsa ha de ser tan lliure com sigui possible. Sí que hi ha, però, un límit: la llibertat d’un acaba on comença la dels altres. Responsabilitat i llibertat són dues cares de la mateixa moneda. Aquest és el principal problema de la premsa estoniana. El que s’anomena “llibertat” en un sentit postsoviètic, no és llibertat, sinó arbitrarietat. La gent creu que pot fer-ho tot sense haver-se de preocupar pels esdeveniments, tergiversar la realitat, insultar i ofendre la gent. La llibertat correcta té a veure amb la responsabilitat. Els mitjans de comunicació estonians actuen sense responsabilitat, i per tant, no tenen llibertat.

Estònia està preparada per una revista política de l’estil de l’alemanya Der Spiegel?

No. Em preocupo per Estònia. Aquesta també és una de les raons per la qual m’he ficat en política. La meva pàtria necessita reformes polítiques en vers la democràcia. Crec que s’ha de canviar el sistema d’eleccions i amb això també el sistema de govern. Hem de posar fi al radical sistema multipartit, que no aporta res de bo.

En segon lloc, s’ha de descentralitzar el poder. I en tercer lloc, penso que hi ha una crisi discursiva. Això surt a la llum amb el populisme i l’afilada retòrica política. La política simplifica els problemes i ofereix solucions que no funcionen. Estònia hauria de tornar-se més madura, democràtica i tolerant.