“Primer era una esclava pel meu marit, ara sóc una esclava per a mi mateixa”. Els ulls desgastats de Tamuna Gachokidze decauen mentre parla. Malgrat la gravetat de les seves paraules, la seva conducta es manté indiferent: ja no pot expressar felicitat o tristesa. No existeixen les paraules que puguin fer justícia a les seves emocions, però en algun punt de la seva vida va ser capaç de parar de plorar, desenvolupant la insensibilitat al dolor que ara sent. Durant 18 anys Tamuna va patir empresonament, cops, abusos i violacions de les mans del seu marit.

La vergonya del divorci

El patiment d’aquesta dona de 35 anys no és un cas aïllat. Segons Lela Caprindashivili, sociòloga a la Universitat de Tbilisi, el 50% de les dones casades a Geòrgia s’enfronten al mateix destí. “Són víctimes de la violència dins de la família. Hi ha nombroses raons que ho expliquen, però les més comuns són l’alcohol, l’atur, la pobresa i l’existència de normes tradicionals sobre el gènere”, explica.

Com ella mateixa es confessa, “una dona trencada”, Tamuna mai s’havia sentit prou forta com per sobreviure fora de casa seva. Així era fins la nit en què el seu marit la va hospitalitzar amb costelles trencades i amb ferides obertes. Això va suposar el punt d’inflexió i Tamuna va presentar el divorci. No obstant, al cap d’un any, la mare de dos fills ja no es reconeix ni a ella mateixa i no té cap possibilitat de trobar feina. Les poques pertinences que va guanyar amb el divorci s’han esgotat per proporcionar-se un mínim de subsistència. En severa contradicció, el divorci és encara un tabú per a les dones, però per als homes, des de la banda oposada, el divorci no els suposa cap desgast socialment i són lliures per casar-se de nou.

La violació: un crim sense importància

“Les lleis que protegeixen la població femenina són nombroses però normalment no estan reforçades”, critica Eliso Amirejibi, el Director Regional de la “Unió contra la Violència en Contra les Dones a Geòrgia”, a la zona de Tbilisi. El seu títol sembla una certa extensió del poder que no té i que tan sols la seva presència física pot confirmar.

“La policia no aconsegueix intervenir quan una dona és atacada”, continua l’advocat de 40 anys. “A Geòrgia, és culturalment inacceptable interferir en l’àmbit privat. Les autoritats rarament són informades quan les incidències tenen a veure amb l’abús dels drets de la dona”. La violació és considerada un crim trivial i, des del punt de vista dels homes de Geòrgia, dins del matrimoni tenen el dret de fer el que vulguin amb les seves dones.

Un Estat benigne

Les seus de la Unió es troben en un vell vestíbul d’esports. El guix es desprèn de les parets humides, la làmina de linòleum s’està separant del terra i la façana mostra grans esquerdes. Com a tot arreu en aquesta ciutat, les marques del terratrèmol que va fer estralls ara fa tres anys encara són presents. Hi ha pocs diners per a les reparacions i restauracions i ni la ciutat ni l’Estat donen suport al projecte de la Unió.

“Les dones poden esperar ben poc de l’estat de Geòrgia” diu Eliso Amerijibi. Els pares no estan obligats a donar suport als nens engendrats fora del matrimoni, i les dones no fan cap reclamació als seus marits després del divorci.

La vida de Nona Aldamova-Dshapharidze, de 39 anys, que ajuda la família amb el seu sou, pot ser descrita com a la típica en una dona. Va néixer a Pankisi-Tal, filla d’una família d’intel•lectuals, abans cristiana ortodoxa i ara conversa a l’Islam i mudada a Tbilisi per estudiar ginecologia tot i estar embarassada.

Al cap de cinc anys, la Nona va fundar una organització per a dones amb problemes. Com ella mateixa explica: “Després de la desintegració de la URSS, la situació econòmica a Geòrgia ha empitjorat significativament. A mesura que l’atur creix, també creix la taxa de violència dins de famílies castigades per la pobresa. Molts homes ja no estan en posició de donar el suport necessari a les seves famílies, i la seva frustració i decepció sovint es tradueix en violència”.

Esperança des d’Europa?

El suport estranger de dones activistes és difícil d’aconseguir. Només els americans sembla que donin suport als seus esforços. “A l’estranger, molta gent encara creu en la vella propaganda comunista que celebrava l’emancipació de les dones com a part d’una nova societat lliure de l’explotació del capitalisme”, critiquen Aldamova-Dshapharidz i Amirejibi separadament.

Segons Amirejibi, l’ajuda d’Europa seria molt apreciada. “Nosaltres dirigim l’únic Refugi de Dones a Geòrgia, els costos de portar-lo són molt elevats”. L’estat de l’interior del refugi és un testimoni irrefutable: graons de ciment nus, absència absoluta de catifes i estelles sobresortint del passamans. El telèfon d’emergències sona a l’oficina. Una dona que sanglota a l’altra punta espetega a l’auricular. Amirejibi surt d’una habitació del costat per donar consell.

En un matalàs nu, seu una noia de 16 anys, la Lela, que es nega a dir el seu cognom per por a ser trobada. És una de les set dones que actualment anomenen “casa” al refugi, i la seva història és veritablement tràgica. Com a filla il•legítima, va ser rebutjada per la seva pròpia mare i va viure amb la seva tia fins que va tenir 12 anys, quan finalment va retornar a casa. D’aquí a poques setmanes, no obstant, haurà de deixar el refugi; la seva estada de tres mesos s’està acostant a la seva fi. Les possibilitats de retornar amb la seva família són inexistents. Fa quatre mesos, es va trobar en secret amb la seva parella i es va quedar embarassada, però quan la ginecòloga se’n va adonar, el temps per avortar ja havia passat. Com a conseqüència la seva mare la va fer fora de casa sense dir una paraula i sense una moneda a la butxaca. Durant uns dies va viure en una església del centre de la ciutat abans que el sacerdot la portés a la policia, que al seu torn la va deixar a les mans del refugi de la Unió.

Pòsters d’estrelles del cinema nord-americà decoren la paret de l’habitació. El trist sostre sobre el llit és adornat amb algunes petites estrelles. Però la Lela ja no és una nena: ja ha deixat de somiar.