“Jo abans treballava a Europa, fent negocis de centenars de milers de dòlars en el sector de la importació i l’exportació”, diu en Hassan en un alemany impecable, mentre condueix el seu vell taxi Mercedes pels carrers de Beirut, salpicats amb filat espinat i controls militars. “Ara que he tornat al Líban, em guanyo la vida amb el taxi a un dòlar el trajecte. La vida és dura, per culpa d’Israel i de les vagues”, continua amb ressentiment, tot donant un cop d’ull a la seguda de protesta organitzada per les forces de l’oposició a la Plaça dels Màrtirs.

Els conflictes de la postguerra civil

Com en Hassan, la majoria dels libanesos s’afanyen a arribar a final de mes. L’economia és estancada des de fa dos anys, quan va començar la Revolució dels Cedres el febrer de 2005. El moviment va fer fora el règim prosiri i en part s’alimentava del desig d’alliberar l’economia libanesa de les cadenes de Damasc. Segons un informe de Nacions Unides, amb data de 2001, analitzat pel periodista britànic Nicholas Blanford al seu llibre Killing Mr. Lebanon, els suborns a oficials siris van arribar a sumar el 5% del Producte Interior Brut (PIB) durant l’anomenada “Pax Siriana” entre 1990 i 2005.

Segons l’informe Emerging Lebanon 2006 de l’Oxford Business Group, la innombrable quantitat de vagues i manifestacions han costat al Líban el 8% del seu PIB i un creixement zero. El 2006 la situació va empitjorar a causa d’un increment de l’agitació política com a resultat de la invasió israeliana i els atacs aeris.

El cost total de la guerra entre Israel i Hezbollah s’estima en uns set bilions de dòlars, segons Albert Nasr, director del Centre de Recerca Econòmica de Beirut. Només l’ajuda d’emergència, inclosa la reconstrucció dels habitatges destruïts, arriba a més d’un bilió de dòlars. El cost de la reconstrucció de les infraestructures malmeses probablement ascendirà a una quantitat entre dos bilions i mig i tres bilions de dòlars. Per sobre de tot, l’impacte directe en el turisme i el comerç va suposar al Líban el 10% del seu PIB, de manera que a la fi de 2006 l’economia s’havia contret en un 5%.

Fora de joc

L’economia libanesa s’enfronta a una lluita acarnissada. El Líban no ha tornat encara a la normalitat: “Les pèrdues sofertes seguiran afectant l’economia durant molt de temps”, prediu Nasr, que subratlla un altre obstacle per l’empresariat local. El dòlar americà s’ha estat utilitzant de facto com a moneda de curs legal conjuntament amb la lira libanesa des de 1992, una política determinada per la necessitat de garantir els préstecs i contenir la inflació durant el període posterior a la guerra civil. Nasr explica que aquest tipus de canvi fix ha fet que el Líban sigui un país molt car per a la inversió, així doncs les fàbriques es traslladen, sobre tot cap a Egipte.

Tanmateix, el sector financer roman la columna vertebral de l’economia libanesa, el qual precisa d’una divisa forta per prosperar, afirma Camille Noun, assessora econòmica per l’Orient Mitjà. S’han destinat fortes inversions al districte històric de la capital en un esforç per recuperar la posició de Beirut com a capital financera de la regió i com a paradís fiscal a l’estil de Dubai.

Falç i martell

Al centre de la ciutat, una tanca publicitària informa els passejants de la nova ganga de Propietats Damac: “Compri un bloc de pisos i li regalem un Jaguar X-type”. Noun assenyala que no tots els libanesos creuen que hagin guanyat res amb el pla de reconstrucció. L’Alí, un adolescent de Baalbek, la població més gran de la vall del Bekaa, es dedica a vendre xiclets per les deixades voreres. Es queixa constantment de què “la vida és massa cara”, al mateix temps que lloa els triomfs del Xiisme i el líder de l’oposició Hassan Nasrallah.

La política de reconstrucció confia en gran part en un renaixement del sector financer, passant per alt els interessos de les altres indústries, especialment l’agricultura. Les innombrables falses i martells pintades en els murs al voltant de la Plaça dels Màrtirs donen una pista sobre les exigències econòmiques seculars. Els pagesos libanesos es concentren en les regions de la vall del Bekaa i al sud, majoritàriament xiïtes, se senten abandonats per les actuals polítiques econòmiques a favor dels negocis.

“Analitzar el pols polític actual a través de les qüestions econòmiques pot portar a error”, diu Noun, “doncs només representen un aspecte del problema”. Sense qüestionar la necessitat de reformes socials, argumenta que la polarització del Líban té massa a veure amb la política internacional. Involucrat com està en la “guerra freda” de la regió entre Teheran i Washington, el país té dues opcions: “O esperar que la crisi es resolgui o retirar-se del partit”.

Les estrelles de la UE

Tot i les significatives donacions a la recent conferència de París III, la Unió Europea no és considerada encara com un possible mediador. “La UE no existeix realment al Líban, el seu paper es limita a una cartera adornada d’estrelles”, acaba dient Noun.

Mentrestant, els joves més brillants del Líban continuen abandonant la seva conflictiva (i bel•licosa) pàtria, augmentant les files de l’exèrcit de libanesos que treballen a l’estranger, l’actiu més valuós del país. Els “diners de l’esperança” que envien a casa sumen fins a quatre bilions de dòlars l’any (el 20% del PIB), i aporten un oxigen molt necessari per a una economia que s’ofega entre rivalitats polítiques.

Foto portada: LuoisL/Flickr