Actualment passen coses sorprenents a l’escena política internacional: els EUA declaren voler protegir la Unió Europea amb la col·locació de míssils d’intercepció a Polònia i el corresponent sistema de direcció per radar a la República Txeca per possibles contra atacs des de l’Iran i Corea del Nord. Està previst que la instal·lació estigui llesta a partir del 2011. Rússia se sent amenaçada i des de lluny, la Xina també s’enfada. Per altra banda, els governs de Polònia i de la República Txeca volen votar-hi a favor, tot i que, segons els sondejos, la majoria de la població d’aquests dos països es mostra contrària a l’estacionament americà.

Dinàmica pròpia de l’armament dels EUA

Actualment es parla de l’amenaça d’una nova edició de la la Guerra Freda. Per arribar a aquesta conclusió és suficient una mera mirada al globus per entendre que ni l’Iran ni Corea del Nord disposen de míssils capaços de recórrer les distàncies en qüestió.

Quina és la finalitat del míssils americans a Europa, doncs, si l’objectiu oficial de protegir la UE no és real? En primer lloc, ens hem de remetre a la dinàmica d’armament pròpia dels EUA. Després de la Guerra Freda, els americans no van retirar el seu armament, sinó que el van canviar de lloc. L’anomenat programa “Star Wars” (Guerra de les estrelles) de Ronald Reagan va ser traspassat pas a pas a un sistema terrestre i marítim de bases de míssils. A més, a partir del 1991, s’ha ampliat l’OTAN als països de l’antic Pacte de Varsòvia i de l’Europa de l’Est. Segons les previsions, el 2015, l’estacionament de les bases de direcció per radar estarà enllestit. Paral·lelament a aquestes mesures, els EUA van refusar totes les principals limitacions internacionals d’armament, incloent el contracte de prohibició d’armament nuclear.

Europa, base militar

En la concepció estratègica dels EUA, Europa tenia la funció de base militar pel domini i control d’Euràsia, especialment per la submissió de Rússia, i Japó representa la base militar per la banda asiàtica.

Entretant, però, el teló d’acer ha caigut i la Unió Europea s’ha anat ampliant pas a pas fins a les fronteres de Rússia, Moldàvia i Ucraïna. La “cooperació estratègica” entre la UE i Rússia sembla desembocar, sobretot des d’Alemanya, en una cooperació energètica que es fa cada cop més estreta. L’euro comença seriosament a fer la competència al dòlar com a divisa del petroli. Si a això li afegim el nucli de defensa de la Unió Europea dins de l’OTAN i les accions independents de defensa europea, els EUA, veuen aquest desenvolupament com una seriosa amenaça a la seva hegemonia.

l’Est: Punt de fractura a la UE

Amb l’ampliació de la Unió Europea amb els països de l’antic Pacte de Varsòvia, la UE ha heretat, a la vegada, conflictes històrics que dificulten les relacions amb Rússia. Això representa un potencial punt de fractura entre la “vella” i la “nova” Europa, entre el amics i els enemics de Rússia, entre una política pro i contra americana. D’aquesta manera, a través dels nous països de la Unió Europea com Polònia i la República Txeca, els EUA poden intentar atreure amb més força la UE cap a ells.

Vladimir Putin, al congrés de seguretat de l’OTAN, del 10 de febrer passat a Berlin, va definir l’ampliació de bases de l’OTAN a Polònia i la República Txeca com a una agressió dels EUA. Aquests punts de fricció mostren els interessos fonamentals de Rússia en la cooperació amb la UE.

El repte de Xina

Finalment, un mes després de la publicació dels plans nord-americans a Polònia i la República Txeca, la Xina va posar a prova un dels seus míssils terra-aire, amb el que es va destruir el seu propi satèl·lit Fengyun 1C de meteorologia, a una altitud aproximada de 860 km. Amb això, Xina es converteix en el primer país del món capaç d’atrapar el míssils dels EUA, ja que els seus satèl·lits militars es mouen a la mateixa altitud que el satèl·lit meteorològic xinès abatut.

A tot això s’hi afegeixen les destacades derrotes dels EUA en territori àrab, i la crisi del dòlar com a divisa capdavantera per al petroli. Per això,la qüestió no és tant evitar l’amenaça de Rússia als membres dels països orientals de l’OTAN (Polònia i la República Txeca) sinó intentar que Europa es vinculi més estretament als EUA, o com a mínim complicar les relacions entre Rússia i la UE. Per a tot això, les qüestions es discuteixen al Consell de Seguretat de l’ONU i entre els responsables d’afers Exteriors dels EUA i Rússia.

En la mateixa línia es mouen els debats a Polònia i a la República Txeca, en els quals encara no s’ha decidit si s’acceptarà o no la petició nord-americana, tot i que el Govern hi està d’acord. Es podria posar massa en joc si es trobessin en el front de batalla, tal com retreuen les crítiques a les opinions del govern.

La prova són els debats a Polònia i a la República Txeca, rere els quals, tot i les promeses dels respectius governs, no hi ha res decidit encara. La pregunta decisiva ara per ara no és si hi haurà una nova Guerra Freda. La pregunta és, més exactament, quin paper té Europa avui dia en el context dels nous poders mundials. Està preparada per continuar oferint-se com a base militar pel manteniment de l’exigència dels EUA de la seva hegemonia mundial? O s’emancipa juntament amb Amèrica Llatina, Rússia, Índia i la Xina cap a un ordre dels pobles, que correspongui amb les noves relacions globals de forces.

L’autor és membre de la xarxa de corresponsals n-ost