Els europeus no es posen d’acord: quina mena de poble és aquest, que exporta Volkswagens i eufòria futbolística, i als que se’ls hi retreu tant la puntualitat?

Pels francesos i els espanyols, un berlinès, que es posa moreno a les seves platges, no deixa de ser un allemand o un alemán respectivament. D’aquesta manera, s’hi refereixen com a membre de la tribu que durant l’emigració dels pobles es va obrir cap al sud-oest a partir de l’Elba.

Si el berlinès viatja cap a Rimini, es converteix en Tedesco, paraula amb la qual els italians s’apropen molt a la llengua del seu hoste. En l’antic alemany culte, la paraula thiot/diot significa “poble”, en el sentit de nació, i servia per diferenciar la llengua del poble (theodiscus) del llatí, la llengua culta.

Per que fa el nom Germania els italians segueixen fidels a Juli Cèsar. L’emperador romà havia batejat amb el nom de germani un grup de tribus salvatges al nord-est de la Gàl·lia. Com que l’Imperi Romà arribava més enllà del Canal de la Mànega, els britànics parlen encara avui dia de Germany.

A l’Europa de l’Est comparteixen la mateixa

opinió: a l’oest de l’Oder ningú parla una llengua eslava. Per tant, per a russos, polonesos i hongaresos, Alemanya és el país dels “muts” (Nemets, Niemcy, német). A Finlàndia, en canvi, els alemanys que no són de Saxònia (en alemany Sachsen) és poden sentir una mica deixats de banda, ja que anomenen el país entre Hamburg i Múnic simplement Saksa.

Però de totes maneres, la més fidel als clixés és el Llengua de Signes de les persones sordes: per referir-se a “Alemanya” posen la mà dreta sobre el cap, amb l’index estirat cap a dalt. Al cap i a la fi, tots els alemanys porten un casc de punta.