Treballar a Europa: necessitat o plaer?

Els europeus sempre han viatjat per treballar fora. L’1 de gener de 1993, les quatre “llibertats” principals es van establir a l’Europa del mercat únic. El lliure moviment de béns, serveis, persones i diners va facilitar la motivació per desplaçar-se arreu del continent. Mirem els retrats de dues dones de diferents generacions que van viatjar a través d’Europa. L’evolució en 50 anys: Concetta- d’Itàlia a Anglaterra als anys cinquanta- i Jessica- de Luxemburg, Gran Bretanya, Bèlgica i Burkina Fasso en l’última dècada.

Concetta, 1950: del sud al nord

Concetta i el seu fill (Louise Bongiovanni)“Els anglesos no tenen en absolut el caràcter obert i confiat dels sicilians, però sempre són amables i educats a la seva manera”, diu Concetta, de 82 anys, clarament optimista dels seus 23 anys viscuts a Anglaterra, lluny de la terra que la va veure néixer, Sicília. Es va desplaçar al Regne Unit – que no va entrar a la UE fins el 1973 – amb el seu fill de cinc anys als anys 50.

Era el primer cop que sortia de Sicília i va seguir degudament al seu marit que hi havia estat uns quants mesos. El seu germà, presoner de guerra, va capgirar l’infortuni i va veure com oferien feines a membres de la família a la granja de Costwolds en acabar la guerra. La situació econòmica a Sicília (a Itàlia en general) era dolenta. “L’únic lloc on es podia treballar era al camp. Fins i tot llavors es treballava cada dia, des de ben d’hora al matí fins que s’acabava la jornada. A Anglaterra podies aconseguir guanyar els mateixos diners però treballant les hores normals, rebent una paga corrent, dies de festa i una pensió”.

La Concetta es va proposar estar-hi un parell d’anys i guanyar prou diners per enviar a casa, però “va néixer la meva filla, el meu fill anava bé a l’escola – no volíem complicar les seves vides”. Admet que aquells anys va ser durs. “El clima era molt fred. Trobava a faltar tothom. No parlava ni una paraula d’anglès quan vaig arribar i, fins i tot quan vaig marxar, encara no el parlava adequadament!”.

No era massa realista agafar un tren, de dos dies de durada, cap a casa gaire sovint. “Anar a casa costava molt, vam acabar anant-hi un cop cada quatre anys”. És un lament llunyà en comparació amb la filosofia actual de “lloga i vés”, en un espetec passes el cap de setmana a Itàlia. Però a la seva època era el més habitual. “Quasi tots els membres de la meva família i amics van fer el mateix. Era la única possibilitat per sobreviure”.

Anar a Anglaterra era considerat una “fortuna”. “No puc imaginar-me la meva vida avui. El meu fill no hauria pogut estudiar el que va aprendre. Jo mai m’hauria pogut permetre comprar una casa a Sicília”. La Concetta només lamenta que la seva família hagi quedat dividida. Ella va tornar a Sicília després que el seu marit morís a finals dels 70, i la seva filla va tornar per casar-se, però el seu fill es va casar amb una noia anglesa i s’hi va quedar. Des del seu punt de vista, viatjar de punta a punta d’Europa ha estat heretat per les properes generacions.

Jessica, any 2000: una carrera, Erasmus i l’Euro

Jessica i una amiga(Louise Bongiovanni)“Els meus pares sempre ens animaven a viatjar i aprendre d’altres cultures”. La Jessica és franco-anglesa , però va néixer a Luxemburg el 1980. “A la meva família tothom parla diverses llengües. Els meus pares no són luxemburguesos i els meus avis per part materna van emigrar d’Anglaterra a Irlanda”.

L’any sabàtic que es va prendre la Jessica, viatjant i treballant a Europa i Sud-Amèrica, va anar seguit per estudis a Edimburg i Dublín, dues estades a Brussel·les, una realitat ben llunyana del que Concetta vivia a la seva edat en la postguerra europea.

“Si m’hagués quedat a Luxemburg crec que ara seria totalment un altra persona, menys oberta. Viatjar m’ha descobert el millor de mi mateixa. “Actualment treballa a Burkina Fasso per a la Delegació de la Comissió Europea, la Jessica està molt a prop del seu àmbit de desenvolupament i ajuda. Per a ella va ser fàcil adaptar-se. “Primer vaig estar en un hotel, llavors amb un company abans de trobar finalment el meu lloc. Tot va començar sent una mica desconegut. Però la gent és molt amigable, et donen la benvinguda constantment dient-te Bonne arrivée! (Benvinguts!). A diferència de la Gran Bretanya que es va trobar la Concetta, a Burkina Fasso la Jessica es pot moure perfectament amb francès, ja que és una de les llengües oficials, barrejat, això sí, amb una seixantena de llengües ètniques.

Els plans de futur de la Jessica són imprecisos. Fa 50 anys, sota els peus de la Concetta, la gran manca de treball i menjar a Itàlia va afectar les seves esperances. D’altra banda, la Jessica explica: “D’aquí a dos anys em desplaçaré a alguna altra ciutat europea, a Sud-Amèrica o a Àsia. En el camp del desenvolupament només has de seguir la feina, que de forma natural, et porta a l’estranger”.

Les experiències europees dels nostres avis no tenen punt de comparació amb les d’avui dia. “Mentre sigui jove vull viatjar i veure món. Ja tindré temps d’establir-se quan sigui gran!”. L’únic desavantatge que cita de ser rodamón és el cas crònic de picor als peus. “Al cap de dos anys ja estic preparada per tornar a marxar i experimentar més, cosa que pot ser una mica irritant”, conclou.