La guerra d’Iraq, que va tornar a dividir Europa en dos camps l’any 2003, “no és motiu per alterar la relació tradicional entre els Estats Units i Europa”. Ho diu Francis Fukuyama, de 54 anys, pensador nord-americà conegut pel seu llibreEl fin de la Historia y el último hombre (Planeta, 1992). En contra de vells companys de viatge com l’antic secretari nord-americà de defensa, Donald Rumsfeld, s’oposa a desenvolupar aliances selectives amb alguns països europeus excloent-ne d’altres. Això si, creu que “Europa té un problema fonamental d’acció col·lectiva i dubto que es produeixi una verdadera unió política”.

Fukuyama és inclassificable tot i els vincles tradicionals que té amb la dreta neoliberal nord-americana. Tot i que, a mitjans dels anys 90, aquest professor d’economia internacional de la Universitat John Hopkins estava anclat al moviment neoconservador, l’any 2003 es va desmarcar de la guerra d’Iraq i per últim, l’any 2004, va negar-se a donar el seu suport al president Bush a les eleccions presidencials. L’any 2006, Fukuyama va publicar un altre llibre, America at the Crossroads (Universitat de Yale, 2006). Allà, tot i reiterar la vigència de l’últim objectiu del neoconservadurisme, o sigui, el triomf de la democràcia liberal al món, es manifesta contrari a l’ús excessiu de les mesures militars que han fet servir els Estats Units per obtenir les seves metes.

La UE al laberint d’Orient Mitjà

D’un temps ençà, Fukuyama ha estat analitzant la reconstrucció d’estats fallits. El Líban és un exemple de país en vies de construcció estatal, però la seva situació va empitjorar l’estiu passat per la guerra entre Israel i el grup terrorista Hesbol·là. La UE va oferir liderar una força de Nacions Unides per estabilitzar la frontera sud del Líban després de la retirada de Hesbol·là. Fukuyama alaba “el coratge dels europeus” quan van acceptar intervenir en un escenari tan explosiu, però es mostra escèptic de l’èxit de la missió a llarg termini: “Han debilitat la guerrilla de Hesbol·là, però no l’han eliminat, i des del punt de vista propagandístic s’ha enfortit més que mai. A més a més, tot i que Hesbol·là s’ha retirat de la frontera sud, no ha acceptat desarmar-se, cosa que continua posant nerviós a Israel”. Tenint en compte que el marge de maniobra de la força de les Nacions Unides no és suficient per desarmar Hesbol·là, es mostra convençut “que tornarà a esclatar la violència”.

Segons Fukuyama, el conflicte Palestí-Israelià està relacionat amb l’última guerra al Líban, però no n’és la causa principal. “La seva resolució no serà suficient per estabilitzar la regió”. És més, recorda el professor, “un acord entre Israel i Palestina molestaria molts extremistes, fins i tot a Hesbol·là, que estarien disposats a seguir recorrent a la violència”. Això, però, no li impedeix reconèixer, en oberta discrepància amb els seus antics companys neoconservadors – defensors incondicionals de l’aliança entre Estats Units i l’estat hebreu – que l’alineació estreta amb Israel a la guerra del Líban no va afavorir el país nord-americà.

Ni ‘realpolitik’ ni multilateralisme

Fukuyama reconeix els èxits que la política “exterior” de la UE ha aconseguit, centrada en l’ús del poder tou (influència política, econòmica i cultural) en contraposició a l’ús del poder dur (força militar) per part dels Estats Units. Segons ell, “la perspectiva d’una futura adhesió a la UE ha permès una transformació pacífica de l’antiga Europa comunista”. Amb tot, estima que l’enfocament europeu no és eficaç a altres llocs, en particular a Orient Mitjà, ja que no existeix l’incentiu de l’adhesió: “Fora d’Europa el poder tou europeu s’evapora, tot i que es realitzin missions útils de caràcter humanitari a Àfrica i altres continents”.

El rebuig de Fukuyama a la política neoconservadora i militarista de l’administració Bush no el converteix ni en un multilateralista a l’europea, contrari a l’ús de la força per principi, ni en un realista tradicional, preocupat només per mantenir l’estabilitat del sistema internacional. “El realisme només es preocupa per les relacions de poder, minimitzant la importància dels anomenats assumptes interns dels estats, com ara els abusos dels Drets Humans i la falta de llibertats públiques. Al mateix temps, el multilateralisme no pot ser efectiu amb el sistema de les Nacions Unides, que no és adequat pels problemes que encarem avui dia”, afirma. Per últim, Fukuyama també rebutja la teoria del “xoc entre civilitzacions”, ja que “la identitat nacional és més important que la pertinença a una civilització, però els islamites radicals són els únics en creure’s part d’una civilització distintiva”.