El primer dissabte de març, a les dotze del migdia, unes cent persones esperaven al Boulevard Raspail de París, l’obertura de la Fundació Cartier: s’inaugurava The air is on fire, exposició del cineasta nord-americà David Lynch, que es perllongarà fins al 27 de maig. Encara que després des les exposicions de l’any passat dedicades a Jean-Luc Godard (Centre Pompidou) i Agnès Varda (Fundació Cartier) es faci cada cop més usual veure aparèixer el cine en els museus, aquesta exposició té almenys una particularitat, donat que ens presenta facetes inimaginables d’un autor que va voler ser pintor des de la seva infància.

Unes setmanes després de l’estrena de INLAND EMPIRE, la seva última pel·lícula, Lynch presenta una extensa selecció de la seva obra plàstica, que inclou, entre d’altres, quadres, fotografies i dibuixos inèdits.

Una inquietud familiar

L’exposició ens introdueix en l’univers ja familiar per als espectadors de Lynch, en el que l’espai quotidià és l’escenari ideal per a la inquietud, i en el qual l’erotisme es tenyeix d’abjecció i l’humor de crueltat. Acompanyat d’una banda sonora que pot accionar-se des d’un decorat situat al subsòl, el visitant travessa un espai en el qual la ruptura de les il·lusions i el crit de tot allò reprimit semblen afirmar-se com a font d’un plaer pervers.

El més hipnòtic d’aquesta exposició laberíntica són, potser, els cossos: inflables, trencats, desfigurats. Modelats alguns d’ells en forma de collage sobre imatges digitals en les quals se superposen objectes reals, els cossos apareixen de cop com a taques deformes, com la representació viva d’allò que no es pot representar. Les evocacions són múltiples. Una d’elles podria recordar-nos el suïcidi de Diana, la protagonista de la pel·lícula Mulholland drive. Sobre un sofà dissenyat informàticament, una dona nua –les calces als genolls– exhibeix el forat negre del seu sexe, els seus ulls i la seva boca. Hi ha un telèfon rosa al seu costat. Sosté un revòlver, del que vessen uns fluxos –i sense que per això deixi de brillar la cibella de les seves sabates–, un text surt del seu cap: “Bé… puc somiar, ¿no?”

La sèrie de quadres dedicada a Bob –que no sembla un home– explica les aventures d’aquest personatge conjugant el sadisme amb la ironia. Bob veient-se des del cel quan va a la guerra , Bob es troba a si mateix en un món que no entén, Bob estimant (o torturant) a Sally fins que aquesta es torna blava. Sota seu, roses pansides. Els texts escrits a l’interior dels quadres contribueix a aquesta ambivalència. En un d’ells trobem a un home a qui acaben de disparar i a qui els seus budells, identificats amb el seu esperit, s’escapen del seu cos 0.9502 segons després del dispar. Armat amb un telèfon mòbil i un rellotge, està suspès en l’aire en el moment de la seva mort. L’humor negre fa que en un altre dibuix, algú exclami després de disparar: “No sabia que la pistola estava carregada, ho sento”.

El taller de l’artista

L’exposició mostra mig miler de papers (dibuixos, apunts, esbossos), guardats per Lynch en dos arxivadors des de la seva adolescència. En la seva majoria simples esbossos, es tracta de documents consultats regularment per l’artista, qui els utilitza com a font recurrent d’inspiració. Tant en aquests com en altres quadres, podem reconèixer figures i situacions que habiten en les seves pel·lícules. Dóna testimoni d’això una gran pintura del monstre de Eraserhead, amb els intestins transparents i treien sang per la boca, o un dibuix en el qual un home veu créixer des del seu llit l’arbre sense test de la seva tauleta de nit.

En el subterrani, un petit teatre, que evoca malignament un altre amagat darrera d’un radiador en el film Eraserhead, permet la projecció dels seus primers curt metratge, en els quals es troben ja gran part dels fantasmes que poblaran la seva obra posterior. La selecció fotogràfica està composta en la seva majoria per paisatges industrials degradats, i nus femenins, els quals contrasten amb la sèrie fotogràfica Distorted Nudes que es presenta al costat. Aquí Lynch parteix de fotografies eròtiques d’entre 1840 i 1940 per encarnar-se amb les imatges dels cossos, als quals mutila.

L’exposició, que presenta també dibuixos de finals dels anys 50, així com un decorat construït a partir d’un dibuix del propi David Lynch, constitueix una bona oportunitat per apropar-se a l’univers cruel, irònic i inquietant d’aquest cineasta.

The air is on fire podrà visitar-se fins al 27 de maig. Més informació: www.fondation.cartier.com ; www.davidlynch.com.