“La millor cosa que he fet a la meva vida, probablement, és anar-me’n d’Anglaterra i abandonar la idea de ser un fotoperiodista“. La frase és de Simon Wheatley, fotògraf per l’agència Magnum i resident a Londres.

Em queden cinc minuts per fer els deu minuts que tinc a peu fins al Tay Do Café, on he quedat amb el Simon Wheatley, un fotògraf extraordinari que treballa per a l’agència fotogràfica Magnum. Vaig caminant molt de pressa deixant enrere molts altres vianants, quan de sobte un home que camina davant meu em fa parar. Porta un jersei de llana vermell, les mans a la butxaca i els seus colzes segueixen el ritme de les seves passes. En anar més a poc a poc i fixar-m’hi bé, reconec la cara que hi ha dins de la caputxa vermella. “Simon Wheatley?” Somriu, em presento i em dóna uns copets a l’esquena que ens porten a mi i a la nostra conversa fins al restaurant.

En un petit restaurant vietnamita a East London, comencem a buscar la sopa de pasta a la carta. Tal i com ja ens havíem explicat al nostres primers correus, tots dos som del sud-est asiàtic i ens agrada pescar fideus d’arròs gruixuts en un bol ple de brou per esmorzar. Agafa la batuta i em fa la primera pregunta; “Explica’m alguna cosa sobre tu”. Tot esdevenint l’entrevistat, li explico breument els meus orígens germano-vietnamites. Aleshores decideix investigar, “Què en saps de mi?”. Li comento que sé que és un fotògraf de Magnum especialitzat en fotografiar els desfavorits i joves violents. Finalment, aconsegueixo fer-li la meva primera pregunta: “Per què la fotografia?”.

“La fotografia m’ajuda a ser una persona més senzilla,” explica. Al principi volia ser escriptor, però li va semblar que no podria estar a l’alçada de la seva idea d’escriptor. “Quan vaig llegir Gabriel García Márquez, vaig pensar que no podria fer allò. Tenia més dots de fotògraf”. Però aquest canvi d’interès no li va suposar deixar d’explicar històries: “Vull ser un autor. Vull explicar les meves històries. No m’agrada veure les meves fotografies en una revista”.

Nascut a Singapur, Wheatley va diplomar-se en estudis de civilització americana a la Universitat de Manchester. Va viure a Budapest als 90 i després va instal·lar-se a Amsterdam on va començar a interessar-se pel declivi de l’era ‘liberal’. Des de 2005, és membre de l’agència Magnum i prepara actualment un llibre de fotografia. El tema? Els joves desfavorits que viuen en vivendes de protecció oficial als pitjors suburbis de Londres, Holanda i França. Ha estat treballant amb els nens de Londres des del 1998, i ha vist créixer a molts nens que jugaven de petits i que han esdevingut adolescents problemàtics. A través d’una ullada microscòpica al món dels que tenen l’etiqueta de l’ASBO (Anti-social behaviour order) (Llei anglesa que regula el comportament anti-social), presentats de manera polèmica com a “escòria criminal” pel ministre de l’interior francès Nicolas Sarkozy, Wheatley intenta “posar les coses al seu lloc” i així contradir aquesta presentació sensacionalista d’aquest fenomen urbà. “Crec que la decadència de les comunitats locals és un tema important. La salvatgeria de la joventut és un fenomen importat a Holanda, França, i fins i tot a Londres és un tema complicat”.

Diferents països, diferents móns

Quan els nostres plats de sopa bullint arriben, parlem de les diferències entre els joves europeus. Ell va afegint salsa picant mentre parla del jovent a Holanda. Molts “tenen més esperances gràcies a l’Islam, on veuen una xarxa de seguretat”. La situació a Anglaterra és similar. “Bàsicament són criminals. Són musulmans, però no són musulmans bons. Roben, els apedreguen tot el dia, però tenen alguna cosa que els ajuda a protegir-se”. Però per a molta gent, per exemple per a les famílies cristianes, fins i tot aquesta ajuda s’està acabant.

Mentre que la xarxa de seguretat religiosa és més aviat funcional a Holanda i Anglaterra, a França ha estat destruïda per una frontera multiracial de joves violents, enrabiats per la injustícia social i el racisme de cada dia. “França és un embolic, noi. És un camp de batalla. Les drogues i la violència són una petita part de la situació que es viu als banlieu (suburbis)”. M’explica el cas d’una noia que contínuament ignorava un noi franco-algerià que la saludava quan anava a una oficina de l’atur. Wheatley es concentra tant en la història que s’oblida de menjar. La seva sopa està intacta, refredant-se.

Els seus monòlegs són un monument a la seva dedicació a aquests joves. És una proximitat que pot arribar a ser depriment per a un fotògraf que haurà de continuar amb la seva vida i inevitablement sortir del món dels protagonistes de les seves fotografies. És només a través de la seva curiositat innocent i la seva preocupació sincera per les seves històries com ha aconseguit infiltrar-se en la intimitat de les vides particulars d’aquests joves.

Aquestes històries són les d’uns individus allunyats de qualsevol debat polític dut a terme a la televisió francesa o britànica. Sap que només són històries capturades a través de l’objectiu d’algú que tan sols ha passat uns quants anys amb ells. Es qualifica de “comodí”. No és cap expert, que pot parlar d’estadístiques i recerca sociològica. I potser és això el que aquests joves necessiten.

Però el tipus de feina que fa, la qual inclou l’exploració de l’escenari musical dels retratats, ha atret molts publicistes. Grans empreses com McDonalds o Virgin Mobile han interpretat la seva feina com una invitació a posar-se en contacte amb ell per a imatges publicitàries. “Creuen que la meva feina és “guai”. Però la desintegració social no ho és gens. M’interessa el hip hop i el jazz perquè aquesta música va ser la veu de l’Amèrica que no tenia res. A Londres, la música és una gran part d’aquesta feina, però és totalment incidental. El meu interès per la música urbana és un intent d’explorar el buit social que fa que la música sigui l’única font d’inspiració legítima per a molts joves”.

És el seu interès pels temes socials el que el va portar a Magnum. Els fotògrafs d’aquesta agència “no estan interessats en allò que és “guai””. És la llicència perfecta que li permet explorar el món tot cercant històries interessants.

Propera setmana: el futbol amb Jean-Pierre Papin, jugador i mànager del club francès RC Strasbourg