Qatar i Rússia són dos dels països que més petroli produeixen del món. Jonathan Stern, un expert en recursos energètics de l’Institut d’Estudis Energètics de la Universitat d’Oxford, també creu que és necessària una estratègia comunitària per fer front a les exigències d’aquests dos països. La formació d’una organització semblant a l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli), com pretenen els líders extracomunitaris, és molt poc viable, diu, a causa de les diferències que hi ha en la producció, la distribució i la comercialització del gas.

El Fòrum de Països Exportadors de Gas (GECF, en les sigles en anglès), un grup de productors de gas, del qual Rússia no en forma part, amb l’objectiu d’aturar la competència entre ells, es reunirà el mes vinent. Stern acusa el GECF de tenir una organització relativament caòtica amb una afiliació inestable i un futur incert. No es reuneixen gairebé mai, no tenen pàgina web, ni documents oficials que reflecteixin les seves activitats. Sembla que Europa està de sort.

Els russos se senten rebutjats

Ara, la majoria de les importacions de gas europees provenen, a través de gasoductes, de Rússia, Noruega i Algèria. Algunes venen en forma de tancs de gas natural líquid, de Qatar i Nigèria. La pròpia naturalesa i l’estructura actual del mercat mundial de gas, juntament amb l’alt cost i la rigidesa del transport de gas en comparació amb el petroli o el carbó, deixen poc marge de viabilitat a un cartel per ajustar el volum de producció i els preus arbitràriament, tal com fa la OPEP.

En qualsevol cas, l’actual política d’exportació energètica de Rússia esta en contra de cedir el poder que tenen per formar part implícitament d’una organització a l’estil de la OPEP però per el gas. “Rússia no ha volgut mai entra a formar-ne part [ni a l’OPOP ni al GECF], malgrat la seva importància en el comerç mundial de petroli”, explica Stern. Els russos no volen perdre la seva sobirania comercial de gas.

Estratègies per donar i per vendre

Bielorússia i Ucraïna estan enfrontats ara mateix amb Gazprom, l’empresa de gas russa, pel preu que han de pagar pel gas. Així doncs, Stern creu que és molt improbable que hi hagi, en un futur proper, una suspensió dels subministraments a Europa. Una amenaça com aquesta només la podria dur a terme “si Europa es negués a pagar el preu de mercat pel subministrament de gas rus i deixés que els contractes s’extingissin”. L’amenaça també perd força perquè Gazprom està construint gasoductes directes entre Europa de l’est i Europa occidental. Així s’evita fer servir gasoductes que passen per Bielorrússia i Ucraïna.

A més, els compradors alemanys, francesos, italians i austríacs han renovat recentment els acords de subministrament de gas amb Gazprom/Rússia amb contractes d’entre 15 a 25 anys. Són importants perquè inclouen “clàusules que determinen com es calculen els preus”, revela Stern. “Prolonguen substancialment una part significativa de les provisions europees. Aquests contractes són a més legalment vinculants i subjectes a arbitratge internacional, amb clàusules d’indemnització en cas de no compliment”.

Stern conclou que Europa hauria d’elaborar una estratègia sobre l’energi, i afegeix que és “molt improbable” que els governs dels estats membres arribin a un acord en un futur immediat. Però, independentment de la formació d’un cartel d’exportadors de gas, el més urgent és com reaccionarà Europa davant la dependència en augment de les importacions de gas russes i d’arreu.

ESTADÍSTIQUES D’IMPORTACIÓ DE GAS A LA UE

Segons l’Eurostat, la Unió Europea importa actualment el 40% del gas que necessita i l’any 2030 importarà fins a un 70%. Ara, Rússia aporta el 32% del gas que necessita la UE. El 80% de les importacions de Rússia es transporten per la xarxa de gasoductes que travessa Ucraïna, i la resta a través d’un gasoducte que uneix Alemanya amb Bielorússia i Polònia.

La resta de gas importat cap a la UE prové de Noruega, Algèria, Nigèria i Qatar.

Uns quants estats membres de la UE importen poc o gens de gas procedent de Rússia. Són Bèlgica, Luxemburg, Irlanda, Portugal, Espanya, Suècia i el Regne Unit. Dinamarca és autosuficient, mentre que Noruega i Holanda són països exportadors de gas. Països com Grècia, Finlàndia, Bulgària i Lituània importen més del 95% del seu consum de gas de Rússia.