El 10 de gener de 2007 moria d’una insuficiència cardíaca, als 50 anys, Miguel Tamayo Valdés, cubà fundador de l’organització il.legal Hermanos Fraternales por la Dignidad, i el primer a morir dels 75 dissidents jutjats i condemnats durant el 2003, amb penes de fins i a 28 anys de presó. Tals empresonaments van provocar, per part de l’expresident espanyol, José Maria Aznar, i el primer ministre italià, Silvio Berlusconi, que la UE apliqués sancions a Cuba.

El 9 de juny de 2004, un any després d’entrar a la presó, Tamayo Valdés va ser excarcerat per “problemes de salut”, segons la versió oficial. “Per tal que al govern cubà no se’ls hi morís a la presó”, segons paraules d’Elizardo Sánchez, líder de la Comissió cubana per als Drets Humans i la Reconciliació Nacional, que denuncia aquests últims dies que “la repressió continua, canviant d’estratègia i substituint les llargues condemnes de pressó per accions més puntuals, com detencions de curta durada, confiscació de publicacions i mitjans de treball, actes de repúdia o intimidació policial”.

Cap de turc

Aquesta forma de repressió és la que Tamayo Valdés va patir durant els seus últims mesos de vida, a més de la seva maltratada afecció cardíaca. Abans d’entrar a la presó, aquest mecànic de televisors nascut a Pàrraga, un dels barris més humils de L’Havana, ja havia patit dos infarts. En cartes dirigides a la seva dona des de la presó afirmava: “Els medicaments que em vas enviar no me’ls han entregat. No em mesuren la pressió arterial. Vivim vuit presos en un espai de sis per tres metres d’amplitud, al costat d’un bany i un safareig. […] He rebut assistència religiosa només un cop. Hi ha un sol telèfon per 600 presos”. Entre el maltracte psicològic, com per exemple “no tenir més d’una hora de passeig pel pati al dia”, la seva malaltia va anar empitjorant sense que li apliquessin el tractament adequat.

Un cop ja fora de la presó, rebia actes de renegació pública durant els quals els veïns del seu barri l’insultaven amb frases tals com “cuc i mercenari del govern dels EUA” i amenaces per tal que abandonés el veïnat. Tan sols en el mes d’octubre del 2006, els agents de policia cubana el van detenir sis vegades, retirant els seus documents personals i els diners que tenia, segons un comunicat de l’Assamblea per a la Promoció de la Societat Civil de Cuba (APSC), liderada per l’economista democristiana Martha Beatriz Roque, una altra de les dissidents del Grup dels 75 presos durant el 2003. Valdés va rebre aquest tracte durant els mateixos mesos que va estar freqüentant les ambaixades d’Holanda i la dels Estats Units per tal d’obtenir els visats per poder sortir del país i tractar l’afeció cardíaca. Va obtenir els visats. Tota la seva família, excepte la seva dona, vivia ja a l’exili. No obstant això, les autoritats cubanes no van donar-li el permís per sortir a temps i va morir el gener de 2007 en un hospital per a presos. L’únic tractament mèdic que tenia a l’illa era “la ingesta de 25 pastilles diàries” [mescla de mala qualitat per poder aconseguir l’efecte de dues pastilles en un altre país, segons l’APSC.

Noves morts anunciades

Tant Elizardo Sánchez com Osvaldo Payá, promotor del Projecte Varela a favor de la democratització de Cuba i premi Sajarov del Parlament Europeu, han apel.lat la comunitat internacional “a no deixar-se portar per la inèrcia” i a no baixar la guàrdia davant “els intents d’un continuisme totalitari” després de la mort de Fidel Castro. “Tamayo Valdés ha estat el primer a morir, però n’hi haurà molts més després d’ell”, va afirmar la dona del dissident Héctor Maseda, que compleix 20 anys de condemna a la presó.