L’estratègia de Brussel·les pel que fa a Cuba no ha canviat des del 31 de gener de 2005, quan va retirar les sancions que havia imposat a l’illa el 2003. Aquestes sancions es van imposar després de l’empresonament de 75 opositors del règim de Fidel Castro i de la condemna a mort de tres homes que van intentar atracar un dels ferris de la línia L’Havana-Miami. Un any més tard, Castro allibera 14 dissidents com a senyal de bona voluntat i la Unió Europea suspèn les sancions a Cuba, gràcies al “diàleg constructiu” de José Luis Zapatero, entre Brussel·les i L’Havana.

El no de Castro

El suposat “diàleg constructiu” proposat oficialment a les autoritats de l’illa caribenya no agrada tothom. El ministre txec d’Afers Estrangers, Cyril Svoboda, amb el suport dels seus homòlegs polonès i alemany, afirma: “Els amics de veritat han de poder parlar, fins i tot, de temes que generin tensió, com els temes dels drets humans, segrestos i persecucions polítiques. Fidel Castro no vol parlar amb nosaltres. És ell qui hauria de preguntar-nos per què les nostres relaciones són tant pobres”.

Svoboda és l’eco de l’exprimer ministre de Txèquia, Václav Havel, fundador de Cuban Liberty Union, opositor del règim de Castro i enemic de les polítiques que s’han dut a terme en relació amb l’illa: “La UE es limita a ballar la cançó de Castro. En comptes de lluitar a favor de la defensa de les llibertats individuals, es dedica a la convivència harmoniosa amb els dictadors. El posicionament en contra del mal és la millor manera de contribuir a la unitat espiritual, moral i política d’Europa”.

Opinions compartides per les diplomàcies de l’antic bloc de l’Est, que coneixen molt bé el comunisme d’Estat. Les seves propostes van tenir ressò durant el Consell europeu del 2006 a Luxemburg. Allà, el 13 de juny, la UE va advertir severament Castro per mantenir a la presó 330 opositors al règim. Tot i així, la Unió no tornarà a imposar sancions com a mínim fins l’estiu del 2007.

Condemna sense prohibició

Malgrat l’oposició que expressen els representants de Suècia, Txèquia, Holanda i Polònia, la posició més neutral –la d’Espanya– va ser la que va guanyar. El president d’Espanya, José Luís Rodríguez Zapatero, que s’ha allunyat de la posició americana i anti-Fidel del seu predecessor, José María Aznar, ha guanyat l’última batalla de Cuba.

Tot i el gran esforç del comissari europeu per al Desenvolupament i Ajut Humanitari, el belga Louis Michel–que pensa que les relacions entre la UE i Cuba són “imprescindibles”-, la passivitat de la UE és irritant. El 9 de novembre de 2006, l’Assemblea General de l’ONU va condemnar l’embargament comercial a Cuba però li va faltar voluntat política per exigir, al mateix temps, l’alliberament dels presos polítics cubans i el respecte dels drets humans a l’illa.

Aquesta última exigència va ser plantejada amb molta valentia no per la UE, sinó per un país políticament molt menys important: Austràlia. Més tard i d’una forma més subtil, l’Europa dels 25 li va donar suport. Mentrestant, la Unió perd credibilitat no només als ulls dels seus aliats, sinó també als dels cubans cansats del règim.

La taula rodona llatinoamericana

La recent iniciativa de l’expresident polonès, el socialista Aleksander Kwaniewski, representa una solució possible al carrer sense sortida on es troben les diplomàcies d’Europa i Cuba. La iniciativa consisteix en organitzar una taula rodona entre Cuba i personalitats del món sencer com: Václav Havel, exprimer ministre de Txèquia, Joschka Fischer, polític alemany i un dels mites del maig del 68 a Alemanya, i Colin Powell, el secretari d’Estat d’Afers Exterios de l’administració Bush. Un ambiciós projecte que podria veure la llum el maig o el juny del 2007.

“Encara estem fent els primers passos; és una fase delicada. Continuarem les negociacions per materialitzar la idea, però, de moment, estem lluny d’aconseguir un acord. Es tracta d’una iniciativa que s’ha de discutir a porta tancada, no a davant de tots els mitjans de comunicació”, ha declarat recentment Kwaniewski.