El guió de la Unió Europea no té res a envejar al de la millor de les pel·lícules. Corria l’any 1957 i sis actors de luxe (Alemanya, Anglaterra, Itàlia i el Benelux) estrenaven a Roma la seva òpera prima, la UE. Encara no sabien que aquella seria la coproducció més increïble de la història. El públic europeu va assistir a l’estrena deprimit per la misèria que la guerra havia deixat a les seves llars i als seus cors.

La icone d’aquesta decadència és el personantge d’Antonio Ricci, un desafortunat lladre de bicicletes (film de Vittorio di Sica, el geni del neorealisme italià) que rampinyava les sobralles de la Itàlia de 1948 i que va viure totalment aliè a aquella desfilada d’estrelles. Paolo Pasolini, Luchino Visconti, Michelangelo Antonioni…

Morts i crisi social. Els italians, igual que els alemanys, els belgues, els holandesos, els francesos i els luxemburguesos, van trigar en alçar el cap. Tots van ser una mica aquella Irene Girad, la dona que Ingrid Bergman va encarnar en blanc i negre en la realista Europa 51 (1952) de Roberto Rossellini. La gris desesperança de la mare Europa que, abatuda pel suicidi del seu fill, decideix lluitar contra si mateixa, contra la delinqüència i la depressió.

La recuperació de la guerra va ser dura. La terra era fèrtil però la falç i el martell no van donar bones collites. Aviat arribarien els americans amb el Pla Marshall. El realitzador espanyol José Luís García Berlanga i els habitants de Villar del Río van donar la benvinguda a Mr. Marshall (1952), amb llums de colors, banderes de barres i estrelles, discursos i balls típics, en una sàtira aguda de l’aïllament espanyol en temps de Franco. Un seguici que passà però que mai no s’aturà a Villar del Río.

El guió fa un gir

Marshall va passar de llarg a Espanya i a Portugal però va arribar a la resta d’Europa, i sota la seva ombra es van anar a refugiar emigrants ibèrics. El mercat comú començava a funcionar. Es suprimien les duanes entre els estats. Eren els feliços 60. Aquell any, l’actriu sueca Anita Ekberg es banyava a la Fontana di Trevi amb Marcelo Mastroniani, davant de la mirada festiva del mestre Federico Fellini en la seva obra mestra La Dolce Vita (1960). Sonaven els Beatles, la banda sonora d’aquesta pel·lícula (la de la Unió Europea) sense drets d’autor (els drets eren de tots) i amb drets per tothom (civils, polítics..). La droga corria, el sexe bullia. En Jules i Jim (1961) perseguien l’actriu Jeanne Moreau pels carrers de París i, tot i que està ambientada a principis de segle, aquesta películ·la de François Truffaut reflectia la felicitat que embriagava França i la resta de l’Europa democràtica. La Nouvelle Vague va imaginar una altra manera de mirar que va canviar la manera de ser dels europeus. Claude Chabrol, Jean Luc Godard, Eric Rohmer…

Però després de les revolucions parisenques i la Festa de Plaer (Claude Chabrol , 1975) dels personatges Phillipe i Ester, a l’altra banda del teló d’acer, en un gèlid racó de l’estudi de rodatge anomenat Berlín, un espia que vingué del fred (Martin Ritt, 1965) evitava que russos i americans es destruïssin entre ells en silenci per dominar el món. Durant l’època, molts europeus que van emigrar, alguns per ser jueus, altres per ser pobres, altres per incompresos, van donar la seva visió especial d’aquell conflicte de gel. Una comèdia antibèl·lica amb el telèfon vermell (1963) de Kubrick, o l’espia Topaz (1969) que Hitchkock va arribar a delatar, van clavar més d’un bon ensurt al públic. Europeus a l’exili. Molts. Billy Wilder, Luís Buñuel, Ernst Lubitsch, Roman Polanski…

Èxit de taquilla

Sense parar de produir pel·lícules (Owen Billeliffe/Flickr)Sense parar de produir pel·lícules (Owen Billeliffe/Flickr)L’èxit de taquilla va ser devastador. El públic entusiasmat cridava més i més Europa i tres nous actors es van incorporar al repartiment de la UE: Regne Unit, Irlanda i Dinamarca. Són els anys 70. Els portuguesos es van revelar disparant flors (Revolució del clavells, 1974) i Franco moria (1975) de l’atac de nervis que li va produir veure tantes tetes i culs a la televisió amb el “destape” espanyol. Un jove Almodóvar es vestia de dona a la festa més boja de Madrid: ‘La Movida’. Les seves amigues, Pepi, Luci i Bom (1980), van ser unes noies de les tantes que van representar una generació d’espanyols decidits a menjar-se Europa, però que acabarien per menjar-se a ells mateixos. Aquells anys 70 van ser com Tornar a començar (José Luis Garci 1982) ; moria una Espanya i en naixia una de nova de transició. Era un buf d’aire del mar després d’anys tancats a les esglésies i a l’altar. Víctor Erice, Jose Luis Garci, Juan Antonio Bardem…

Els anys 80 van arribar tòrrids des del sud de Grècia, Espanya i Portugal, que s’incorporen a la UE. El mur de gel es va fondre a Berlín gràcies a la calor dels alemanys, i va deixar al descobert l’altra meitat d’Europa, que per fi deia Good Bye a Lenin (Wolfgang Becker, 2003), que sobrevolava la capital alemanya penjat d’un helicòpter. Els Homes de Ferro, del realitzador polonès Andrzej Wadja (1981), demanaven lloc a les primeres files del patí de butaques, representant les primeres revolucions de l’est amb el sindicat Solidarno i l’emblemàtic polític Lech Walesa. Morien els pamflets propagandistic, la URSS i el Gulag. La història es feia més i més complicada. Volker Schlöndorff, Wojciech Marczewski, Krzysztof Kielowski…

I quan semblava que lluïa el sol, va esclatar la tormenta al continent europeu. Són els anys 90 i per Europa es passeja de nou el fantasma de la guerra als Balcans. Amb aquests fets es bombardejava el protagonisme de les lletres de Maastricht i Amsterdam i la celebració de l’entrada d’Àustria, Suècia i Finlàndia a la UE.

Refugiats, OTAN, destrucció. Frases d’un diàleg escruixidor. Seqüències ensangonades a la pantalles. Homes sense terra com representa el bosnià Tanovic en En tierra de nadie (2001), homes sota terra com el film Underground (1995) del serbi Kusturika, homes com la resta dels homes, germans enfrontats entre germans. Fos en negre…

Final feliç?

A la fi, la guerra i Lars Von Trier ens van treure tots Els Idiotes (1998) que duem dins. Ens vam adonar que no tot estava inventat i que el moviment cinematogràfic Dogma‘95 era alguna cosa més que un decàleg amb normes cinematogràfiques. Era una manera de dir “no”, com van fer els francesos i els holandesos, a tot allò que es dóna per suposat, a allò que ens ve imposat. Havíem d’aprendre a conviure en una casa de bojos (2002) com la de Cédric Klapisch, en què tots són diferents i iguals a la vegada. Dotze nous paisos a la UE, l’alegria contagiosa d’Amelie Poulain (Jean-Pierre Jeunet ,2001) i un bebè recent nascut anomenat Euro. Esperança a l’horitzó. Jean-Pierre Jeunet, Nanni Moretti, Alejandro Amenabar…

Així acaba la primera part d’aquesta pel·lícula. Sense final feliç. Sense final. Però n’hi haurà una segona que ja s’està començant a rodar, amb nous actors, desconeguts encara, amb un nou guió, que encara està per escriure. Només hi ha una cosa certa: que quan soni el quart moviment de la novena sinfonia de Beethoven sabrem de quina pel·lícula es tracta.

‘TOP TEN’ DEL CINE EUROPEU SEGONS CAFEBABEL.COM

Aquestes pel·lícules han estat seleccionades a partir dels gustos de la nostra xarxa d’autors, traductors i equips locals per tota Europa.

Amelie (Le Fabuleux Destin d´Amélie Poulain. 2001). Jean Pierre Jeunet

Cinema Paradiso (“Nouvo Cinema Paradiso. 1988). Giuseppe Tornatore

Los 400 golpes (Les quatre cents coups. 1959). François Truffaut

8 ½ . (1963) Federico Fellini

Hable con ella (2002). Pedro Almodóvar

Gato Negro, gato blanco (Crna macka, beli macor.1998) Emir Kusturica

Rompiendo las Olas (Breaking the waves. 1996). Lars Von Trier

Al final de la Escapada (Au Bout de Soufflé. 1960). Jean Luc Godard

La Vida de Brian (Life of Brian. 1979). Monty Python

El Espíritu de la Colmena (1973). Víctor Erice