“Ha d’existir algun lloc per a la crítica dels líders religiosos”

Aquest és un Brunch poc ortodox. Ens trobem a 50 quilòmetres del Mar del Japó i a deu quilòmetres d’un volcà. En un obscur vespre d’hivern, estic esperant en un carrer assolat per la tempesta d’una ciutat de províncies. És aquí, a Hirosaki, on té lloc la meva cita amb el caricaturista polític més notori del Japó, No-río Yamanoi. Ens dirigim cap a un cafè vienès que convertim en el nostre santuari, mentre els nostres paraigües ens protegeixen del vendaval.

De Playboy a París

“El meu nom No-río en espanyol significa “No ric””, ens diu amb un somriure maliciós. És un home prim, d’ulls alegres, que no aparenta els seus 60 anys. Vesteix un kafiya, regal del dibuixant palestí Boukhari Baha. Ell és en si mateix una curiosa paradoxa: un esperit lliure japonès, conversador y sempre a punt pel debat, qualitat que sorprèn en un país en el qual el consens silenciós és la norma. Poques vegades els japonesos trenquen el motlle, però quan ho fan, ho fan de debò.

El temps és digne d’un cafè irlandès però optem per un cafè més continental, un vienès. No-río inicia la conversa: “A l’edat de tretze anys vaig començar a llegir Playboy. M’interessaven els còmics, que tot i que la majoria eren de temàtica sexual, em cridaven l’atenció com a forma d’expressió”. Somriu i continua: “Pots deixar un article a la meitat, però no pots fer el mateix amb una tira còmica: en un instant ho comprens tot i és en això on radica la seva força”.

Tòquio talent, París polèmic

No-río, que va estudiar espanyol a Tòquio a finals dels anys 60, mai va pensar en dedicar-se a l’humor gràfic. “A l’escola, les meves notes de dibuix eren molt dolentes, vaig arribar a pensar en què no tenia talent per a l’art”. L’any transcendental de les protestes estudiantils al Japó va ser el 1969, seguint l’exemple del París del 68. Durant aquesta etapa, recorda No-río, “volia protestar contra la societat i buscava un mitjà per a expressar-me: em vaig decidir pel cinema ja que pensava que no tenia talent pels còmics”.

La Cinquena de Mozart comença a sonar enèrgicament al cafè. No-río explica que es va mudar en un principi a París per continuar amb el seu interès per les pel•lícules. Aquesta decisió va ser el tret de sortida de la seva carrera com a dibuixant de còmics. “En aquest període, a França va aparèixer la Nouvelle Vague i la Cinemateca francesa. Hi havia molts joves que tot i no haver fet carrera en el cinema tenien gran èxit a l’Hexàgon i a tot el món. París era un lloc que oferia moltes oportunitats a la gent jove”.

L’entrada de No-río en el món del còmic de caire polític es deu tant a la ruptura fortuïta de la porta del bany com al seu perspicaç ingeni. “Compartia un pis força gran amb tres joves més. Un dia el pestell de la porta del bany es va trencar i vaig fer dos dibuixos: un per “ocupat” i l’altre per “lliure”. Agafa una fulla del meu bloc de notes i ràpidament fa un esbós de les imatges. La vinyeta “ocupat” mostra un bany amb forma de tanc, una referència a l’ocupació soviètica de Praga; la vinyeta “lliure” és un bany amb l’Estàtua de la Llibertat com a cisterna.

No-río va desenvolupar aquest motiu en una sèrie de vint vinyetes. “Vaig tenir la oportunitat de mostrar-los a un dibuixant de còmics japonès, que em va animar a convertir-me en professional”.

La UE pot tenir un efecte positiu

‘Alà és genial, el dòlar és genial’ (Cartoon: NR)El cambrer arriba amb dos panets de fruites. Passem dels panets a les relacions internacionals. “En els meus dibuixos, dono suport a dos organismes: les Nacions Unides i la Unió Europea”. Em sorprèn la seva afirmació. Al Japó i al continent asiàtic, de forma general, la UE no és una entitat visible i quan ho és, provoca més confusió que admiració. No-río continua: “La UE ha de proporcionar alguna solució a la situació de conflicte bèl•lic global. Actualment ens trobem immersos en el conflicte entre l’Islam i el món cristià, al meu parer, la millor oportunitat per a avançar és l’acceptació de Turquia com a membre de la UE”.

Li pregunto a No-río, que va viure a França durant deu anys, ensenyant japonès i treballant com a dibuixant de còmics, què és el que més troba a faltar de la vida a Europa. Fa una pausa. “La llibertat d’expressió. Per mi és com si no existissin els límits a Europa”. És un resposta convincent. “Al Japó es fa difícil dibuixar sobre determinats temes. Sóc de la opinió que l’emperador Shwa (Hirohito, el pare de l’actual Emperador Akithito) és en gran part responsable de la Segona Guerra Mundial com a líder de l’armada japonesa, però al Japó és un tema tabú”.

El vent i la pluja fan que cada vegada hi hagi més gent que entri al cafè. Mentrestant No-río ens explica que atès el gran nombre de lectors dels principals periòdics japonesos, que s’apropa a uns deu milions d’exemplars diaris, aquests segueixen una línia centrista per mantenir les ventes i per tant, que els ingressos per publicitat siguin alts. “La premsa japonesa és massa dependent econòmicament com per poder ser lliure. He realitzat alguns dibuixos que els periòdics mai no publicaran. Per alguns, el que dic és massa dur, massa fort, però necessitem un espai on siguem lliures per poder expressar-nos. Hem de parlar amb llibertat”.

Funció humanitària

La bomba (NR)Aquest espai que a No-río li falta a casa, el troba a l’estranger. Com a convidat del Fòrum Econòmic Mundial de Davos des de l’any 2003 fins al 2006, i com a membre de la iniciativa que recentment van impulsar les Nacions Unides Cartooning for Peace (“Dibuixant per la Pau”), No-río viatja durant dos mesos cada any per promocionar la tolerància i la pau per mitjà els seus còmics.

Tan aviat com ens acabem de beure la segona tassa de cafè mentre sona la Sexta de Mozart, passem al polèmic assumpte que va portar l’humor gràfic de caire polític a les primeres planes de la premsa mundial: les caricatures del profeta Mahoma. No-río recorda el seu discurs fet a les Nacions Unides el mes d’octubre de l’any passat, on es va reunir amb els principals dibuixants de còmics per debatre el seu paper en el món actual. “Com a budista, em sento molt lliure de criticar el budisme. Buda és molt, molt gran i jo, com a humorista gràfic, sóc molt, molt petit, així que no veig com podria perjudicar-lo”. Està d’acord amb el fet que “hem de respectar” les altres religions i costums, però també amb el fet que hem d’acceptar les crítiques. “Sense la crítica, no s’avança”. Mou el cap i afegeix: “Per als musulmans Alà és perfecte, però els líders religiosos no són perfectes: ha d’haver-hi un espai per poder criticar-los”.

La meva última pregunta fa referència a la funció de l’humorista gràfic de caire polític i l’udol del vent sembla que s’apropa. “L’ofici d’humorista gràfic es basa en l’humanisme. La seva tasca diària és la lluita per la pau i la llibertat, en contra de la guerra i la discriminació”. Paro la meva gravadora. S’enrotlla la seva kafiya i ens acomiadem amb un càlida encaixada de mans, abans d’endinsar-se de nou en la ventosa nit asiàtica.

La pròxima setmana: Sopa a Londres amb Simon Weathley, fotoperiodista de l’agència Magnum