Flemming Rose, de 50 anys, és el redactor en cap de les pàgines de “Cultura” del diari danès Jyllands Posten. El setembre de 2005, va ser ell que va proposar a diversos dibuixants un concurs per il•lustrar un llibre sobre l’Islam. Una sèrie de dotze dibuixos humorístics que representaven el profeta Mahoma es van publicar en primer lloc al diari i van provocar l’ira de les comunitats musulmanes. Els dibuixos van ser qualificats “d’ofensius i injuriosos” i que assimilaven l’Islam amb el terrorisme. El febrer següent, la crisis s’agreuja i es radicalitza després que les vinyetes es publiquessin en molts diaris estrangers amb l’excusa de defensar la llibertat d’expressió. Els esdeveniments van provocar boicots, amenaces de mort, manifestacions i degradacions entre el món musulmà.

En una entrevista a Newsweek, el febrer de 2006, vostè afirmava que va voler “provar el grau d’autocensura dels artistes danesos en relació amb l’Islam”. No era això una forma de provocació?

I tant que no. Els meus companys i jo vam voler iniciar un debat sobre l’autocensura artística i subratllar el fet que alguns líders religiosos poden imposar les seves regles a la societat. Evidentment, no ens esperàvem aquesta reacció de la comunitat musulmana. Bernard Lewis, un dels especialistes més destacats en l’Islam a nivell mundial, va qualificar les caricatures de fet inèdit dins la història de les relacions entre el món musulmà i el no musulmà. El musulmans, que en general no paren gaire atenció a allò que passa fora de la seva esfera, han intentat, per primera vegada, aplicar al seva doctrina als no musulmans.

Alguns diaris, a Noruega o França sobretot amb Charlie Hebdo, van publicar també les caricatures per manifestar el seu suport. Es pot parlar de solidaritat periodística?

Jo em vaig alegrar molt de què altres grans diaris publiquessin també els dibuixos, però estic convençut de què si la totalitat de la premsa europea hagués estat unida en aquest moviment, no ens hauríem vist davant aquest esclat de violència. Crec que això vol dir que vam ser testimonis de l’emergència d’una opinió pública europea comuna i sobretot perquè les redaccions que van decidir reproduir les vinyetes ho van fer espontàniament, sense haver-se posat d’acord. Aquesta consciència col•lectiva és si menys no reconfortant, encara que, com he dit, m’hagués agradat veure una mobilització mediàtica unànime.

Creu que hi ha una mena de dictadura d’allò “políticament correcte” a la majoria de mitjans europeus?

No. Crec que l’autocensura, el que anomeneu edició o alguna cosa per l’estil, és una cosa bona. Hi ha una diferència essencial entre fer una cosa lliurement o fer-la a causa d’haver estat intimidat. El debat al voltant de les caricatures té a veure, crec jo, amb la llibertat de premsa i la capacitat d’una societat moderna i secularitzada d’acceptar que les persones de confessions diferents s’integrin en un entorn determinat. Molts s’entesten en denunciar l’actitud d’un gran diari que hauria insultat una feble minoria. Admeto que és un punt de vista discutible. Però a partir del moment en què s’han de tancar diaris, s’empresonen caps de redacció per reproduir en les seves columnes les vinyetes, o que hi ha periodistes amenaçats de mort, és impossible afirmar que aquesta crisi no té res a veure amb la llibertat d’expressió.

Quina és la seva opinió pel que fa a l’actitud de les institucions europees en aquest tema?

El President de la Comissió, José Manuel Durao Barroso, ha estat molt clar quan ha destacat la importància de la llibertat d’expressió a Europa. Però Javier Solana (ministre de Política Exterior i de Seguretat Comú de la UE) ha tingut una actitud inqualificable: de visita per Orient Mitjà, poc després de la crisi, es va disculpar davant la comunitat musulmana, en nom d’Europa. En virtut de quin mandat? Jacques Chirac, dues setmanes després de la polèmica, estava a Aràbia Saudita per vendre armes. O aquests polítics no van reflexionar suficientment sobre la implicació de les seves intervencions o bé estaven motivats per motius poc desitjables.

Què en pensa de l’actual procés que enfronta la publicació Charlie Hebdo amb les principals organitzacions musulmanes franceses?

També a Dinamarca, set associacions musulmanes van intentar portar a judici el diari Jyllands Posten. Però sense èxit. De seguida van denunciar-me a mi i al cap de redacció però la denúncia no va progressar. Espero que passi el mateix amb Charlie Hebdo. Serà un escàndol per al país de Voltaire i dels filòsofs de la Il•lustració si es declara culpable el diari. El veredicte d’aquest procés podria tenir greus conseqüències en el futur de la llibertat d’expressió a Europa.