Actors de nacionalitats diverses, espectacles multilingües i molta voluntat d’experimentació. Així neix Theatralia, la companyia teatral londinenca fundada el 2003 per Filomena Campus. Però l’aventura va néixer a la seva Sardenya natal, on Filomena Campus va cultivar durant anys el gust pel multilingüisme amb l’organització de laboratoris teatrals a la Universitat de Llengües de Cagliari. Després, però, va decidir marxar cap a Anglaterra el 2001. “Aquí és més fàcil treballar amb persones de tot arreu del món. Es pot crear un llenguatge teatral que superi totes les fronteres amb els mitjans que tenim a la nostra disposició: la paraula, la música, la dansa, les projeccions de vídeo”, explica Campus.

Teatre conceptual i gresol de cultures

I així neix també la idea dels espectacles, “sovint treballant amb un cert grup de persones sorgeixen les ganes de treballar en un guió o un text relacionat sempre amb una problemàtica social. Nosaltres en diem teatre conceptual: es treballa amb un text que ja existeix i es modela fent servir les aportacions creatives de cadascun de nosaltres”, en comptes de seguir al peu de la lletra un text teatral predefinit.

D’aquesta manera es va idear Not it my name (“No en el meu nom”), un espectacle de 2004 interpretat per deu actors procedents de diverses parts d’Europa, les llengües dels quals s’utilitzen i es valoren en un autèntic gresol de cultures. L’espectalcle gira al voltant de la història real de Karla Tucker que, des de l’època de la Guerra Civil nord-americana, va ser el 1998 la primera dona condemnada a mort al Texas de llavors, governat per George W. Bush.

Bilingüisme teatral

Però Theatralia segueix pel camí del multilingüisme teatral també amb la seva darrera obra, Il Misterioso, posada en escena al Camden People’s Theatre el passat novembre. Adaptada del text del cèlebre escriptor Stefano Benni, la peça repassa la vida i l’obra del gran mestre del jazz afroamericà Thelonious Monk, mort el 1982. En entrar a la sala, que recorda un club de jazz dels anys 50, el públic rep un fulletó amb una frase que han de pronunciar durant l’espectacle i poden acabar asseguts al costat d’actors que s’amaguen per la platea.

Però quines són les dificultats principals d’adaptar un text de l’italià a l’anglès? “El més difícil és la traducció. Amb un text altament poètic com Il Misterioso t’arrisques a perdre una mica d’aquella poesia engranada en el so de les paraules. El so té el seu propi llenguatge, latent en el ritme de la paraula mateixa, i és intraduïble a l’anglès”. Filomena va decidir, doncs, conservar algunes parts del text en italià. Però no només això. “Projectem parts del text en italià al cos dels intèrprets, alhora que es canta la versió en anglès”, explica.

I això sembla funcionar. Valentina, una italiana que és a Londres per estudiar, comenta: “El meu anglès no és encara perfecte. Gràcies al bilingüisme de l’espectacle, he pogut seguir el fil de la història. La dansa i les imatges també ajuden”.

El teatre que fa servir diversos llenguatges no és una novetat: al teatre dels sordmuts es fa servir molt sovint un intèrpret que tradueix l’obra al llenguatge de signes. Hi ha també espectacles representats totalment en una llengua estrangera que utilitzen un panell amb autèntics subtítols com els del cinema. “Aquesta estratègia pot funcionar – explica Campus – malgrat que l’espectador corri el risc de perdre’s algun moviment o expressió de l’autor”.