Brigades roges (BR), Acció directa (AD) o Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF). Als anys 70, diversos grups revolucionaris d’extrema esquerra van sorgir en l’esfera dels estats europeus. El seu programa: atemptats, assassinats, accions violentes amb la finalitat de d’enderrocar els règims anomenats “opressius”. Després de la mort del patró Hanns-Martin Schleyer a mans de la RAF (Rote Armee Fraktion) el 1977, va seguir un altre assassinat, el d’Aldo Moro, cap de govern i líder del partit demòcrata cristià italià, per les Brigades roges el 1978. A França, va ser Georges Besse, el president de Renault, qui va ser abatut a trets pel grup anarquista Acció Directa el 1986.

Aldo Moro, dos vegades primer ministre italià (Viquipèdia)Aldo Moro, dos vegades primer ministre italià (Viquipèdia)Si bé l’impacte de cada una d’aquestes organitzacions terroristes no va ser el mateix més enllà del Rin, a França o a la península italiana, els seus governs actuals es veuen davant una realitat idèntica: exterroristes que viuen a les presons europees des de fa més de dos dècades.

30 anys de la “tardor alemanya”

El 25 de març, Brigitte Mohnhaupt, de 57 anys, una figura històrica de la Banda Baader-Meinhof (RAF) ha sortit de la presó, tot i que continuarà sota control judicial. Aquest esdeveniment ha despertat a Alemanya el record de la “tardor alemanya” de 1977, quan una successió d’assassinats, el segrest d’un avió de Lufthansa i el suïcidi de diversos membres de l’organització terrorista, entre ells el seu cap de files Andreas Baader, van commocionar el país.

Un cartell demanant la lliberació de Christian Klar (Herrner/ Flickr)Un cartell demanant la lliberació de Christian Klar (Herrner/ Flickr)Detinguda el 1982 i condemnada el 1985 a cadena perpètua per nou assassinats i nombroses temptatives d’assassinat, Monhaupt ja no representa, segons els jutges, “cap mena de perill per a la societat.” No obstant, ella no ha expressat cap penediment pels seus actes, la qual cosa suscita un debat al nord-oest del Rin. Paral•lelament, la justícia alemanya està examinant un recurs d’indult presentat per un exmembre de la RAF, Christian Klar.

Inflexibilitat francesa

Més recentment, ha estat Jean-Marc Rouillan, l’exdirigent francès d’Acció Directa, empresonat des de fa 20 anys, qui ha declarat al diari Le Monde que vol continuar combatent el capitalisme. Les seves declaracions no han provocat cap reacció mediàtica. També és cert que França no es va veure tan marcada per aquest període de terrorisme d’extrema esquerra com els seus veïns alemanys i italians.

Però tot i que en la memòria del país no estigui tan present allò que els francesos anomenen els “anys de plom”, aquest silenci no és sinònim de clemència: la justícia francesa ha rebutjat fins ara totes les peticions d’excarceració de Rouillan. Com també s’han rebutjat totes les presentades pels seus excompanys Régis Schleicher i Nathalie Ménigon. Jöelle Aubron la quarta membre d’Acció Directa detinguda, va ser indultada el 2004 per motius de salut: va morir dos anys després.

Confusió italiana

A Itàlia, per contra, el terrorisme dels anys 70 encara està molt viu en el record. En aquella època nombrosos atemptats van dessagnar el país, comesos tant per l’extrema esquerra com per l’extrema dreta. Però l’abandonament de la justícia transalpina durant els “anys de plom”, després de l’adopció de lleis especials que limitaven les llibertats, han estat sempre un impediment alhora de tractar racionalment aquest període de la història.

La conseqüència més tangible d’aquesta falta d’acció és el cas Battisti. Escriptor i activista italià, aquest exmembre de Proletaris Armats pel Comunisme, condemnat a cadena perpètua a Itàlia el 1995, s’havia refugiat a França per benefici de la “doctrina Mitterrand”. El 1985, el president francès Mitterrand es va comprometre a no extradir els antics militants italians d’extrema esquerra sempre i quan renunciessin al seu passat dels “anys de plom”, donant-los l’oportunitat de començar de cero al país gal.

El febrer de 2004, hi va haver un gir de 180º de la justícia francesa que va permetre l’extradició de Cesare Battisti després d’una petició de les autoritats italianes, cosa que va suscitar una polèmica entre els mitjans intel•lectuals i polítics d’esquerra a les dues bandes dels Alps. Uns mesos després, Battisti va decidir tornar a la clandestinitat i des de llavors vivia en parador desconegut. La seva interpel•lació el 18 de març a Brasil, en plena campanya presidencial francesa, sembla augurar una nova era de tolerància cero pel que fa al terrorisme d’extrema esquerra.