“La cultura grega és tan difícil com la llengua. Fer teatre antic és una paradoxa –tant els experts com els artistes el compliquen per il·lustrar-ne la complexitat”, comenta rient en Krzysztof Kieleck, expert en obres clàssiques. Al festival de teatre ‘Re_visions Clàssics‘ d’aquest any, coorganitza una sèrie d’actuacions, debats i lectures de la mà d’artistes europeus. Amb seu a un dels dos teatres més famosos de Cracòvia, el Teatr Stary de disseny Art Nouveau, el festival ‘Re_visions Clàssics’ va començar el gener a Cracòvia i no s’acaba fins el juny d’aquest any. L’espectacle continua el cicle que es va iniciar l’any passat amb el tema ‘Re_visions Romanticisme’.

 

Juntament amb ofertes tradicionals gregues com Medea, d’Eurípides o Les vespes, d’Aristòfanes, hi ha una adaptació d’Així parlà Zaratustra de Friedrich Nietzsche. El filòsof alemany va jugar un paper sense precedents en el discurs contemporani de la tragèdia grega en discutir-ne el significat en el seu assaig El naixement de la tragèdia. Experts d’arreu d’Europa, així com el professor de Cambridge Simon Goldhill i director del programa Warsaw’s Teatr Dramatyczny, Magorzata Dziewulska, s’uneixen per celebrar les referències del teatre grec en el teatre modern europeu.

Els clàssics són moda

Amb uns monòlegs eternament llargs i sense cap mena d’acció, les tragèdies gregues es podrien estar obrint pas entre el teatre contemporani. El director alemany Dimiter Gotscheff admet que s’ha desanimat. Actualment dirigeix Els Perses, del dramaturg grec Èsquil, al Deutsches Theater a Berlín, obra que també s’ha presentat al festival. “Vaig començar a penedir-me de dirigir Els Perses”, comenta sobre l’obra de teatre més antiga de la història. “Ja fa tres setmanes que hem començat i encara no m’entenc amb l’obra”, menciona.

Tanmateix, Grzegorz Nizioek, director del Teatr Stary, alaba els primers dramaturgs de la literatura occidental, que van establir totes aquelles estructures que els artistes moderns encara avui utilitzen. Aquests textos van “néixer de diverses cultures, diferents maneres de veure l’home, diferents maneres de veure el destí”, explica. Enriqueix i fascina l’escena contemporània a la vegada. “La cultura europea anhela la confrontació amb els clàssics. Emet una llum potent als humans –veure com un personatge s’enfronta a la seva catàstrofe és molt més extrem”, explica. Els clàssics descrivien perfectament els problemes d’identitat. Si els reprenem, ens podrem observar a nosaltres mateixos de nou.

Teatre cruel

El festival també mostra el “teatre cruel” contemporani. Acull l’òpera prima d’un dramaturg britànic que es va suïcidar tràgicament als 28 anys. La Maja Kleczewska dirigeix Sarah Kane’s Blasted (1995), on una guerra civil esclata en una habitació d’un hotel elegant a Leeds, mentre s’escenifiquen dues violacions a l’escenari interior. L’escenari no té res a veure amb el d’Els Perses, que presenten l’enemic des de la derrota dels grecs. Les dues obres es pregunten “què és la guerra?” i posen cara humana a la catàstrofe. La versió de Gotscheff presenta els protagonistes perses com infants. La guerra és reduïda a un joc, i fa que la realitat de les víctimes mortals sigui commovedora.

Kleczewska diu que li fa por estar maleïda perquè el que li passa a Kane ha esdevingut el pa de cada dia pels europeus i pels americans. La presó iraquiana d’Abu Ghraib, on tant els iraquians com els dissidents han estat torturats, és un exemple perfecte de la “crueltat incomprensible” que es pot veure a l’obra de Kane. Es va escriure ara fa deu anys, en un moment de la història en què imaginar-se bombes que cauen a ciutats occidentals s’havia convertit en quelcom inimaginable. L’adaptació que ha fet de l’obra de cinc actes, mostra com els fets s’han “convertit en innegables, una amenaça directa per a la humanitat”.