No fa tants mesos que els mitjans de comunicació venien als ciutadans francesos un duel esquerra/dreta sense cap sorpresa entre l’ambiciós ministre de l’interior, Nicolas Sarkozy (UMP- dretes) i la nimfa Egèria de l’esquerra Ségolène Royal (PS- esquerres). Com si el traumatisme de les últimes eleccions presidencials del 2002, quan l’esquerra va haver de desaparèixer en benefici de l’extrema dreta de Jean-Marie Le Pen (Front Nacional) no hagués deixat petjada. O com si el “No” al projecte de Constitució Europea del 2005 hagués estat tan sols una febre passatgera dels electors.

Després d’algunes setmanes, els sondejos mostren un nou escenari amb molts més matisos: les intencions de vot per a Nicolas Sarkozy i Ségolène Royal disminueixen a favor de Jean-Marie Le Pen, aquest últim veient un augment respecte el 2002- i sobretot, de François Bayrou. El líder centrista de l’UDF obté actualment un 20% de vots favorables, mentre que fa pocs mesos tan sols aconseguia un 5%.

‘Ménage à trois’

La suma d'un més un més un (banlon1964/ Flickr)La suma d’un més un més un (banlon1964/ Flickr)Davant d’un electorat interessat però indecís, que desitja un trencament però alhora té por d’allò desconegut, els candidats naveguen a la deriva i busquen la millor estratègia al mateix temps que eviten, de moment, la confrontació directa. Fa poc, Nicolas Sarkozy encara es mostrava políticament molt atlantista i econòmicament lliberal, i s’inspirava del model de Blair. Més endavant, en notar un refredament del seu electorat, ha reprès un to més nacionalista, i no dubta a fer més d’un cop d’ull a l’extrema dreta.

Ségolène Royal defensa una visió de l’esquerra que no qüestiona la globalització sinó que desitja preparar els francesos per al nou ordre internacional. Principalment a partir de l’educació i la recerca, per així compensar les discriminacions del mercat: una estratègia pròxima a les polítiques que es duen a terme als països nòrdics.

Per la seva banda, Frannçois Bayrou intenta prendre a Jean-Marie Le Pen el monopoli de ser l’alternativa a la falsa alternança de govern esquerra (PS)/dreta (UMP), sense sortir del marc dels valors de la República.

Bayrou, Royal i Sarkozy són tots ells partidaris de la construcció de la Unió Europea i per tant, d’una federalització d’un cert nombre de polítiques. Les diferències radiquen més aviat en la direcció que volen donar a la Unió i els límits que en volen establir. Tots admeten l’existència d’una crisi europea, simbolitzada per l’absència d’un projecte comú.

La reforma de les institucions

La modernització del funcionament de la UE es veu condicionada segons els tres candidats per l’adopció d’un nou tractat constitucional, una mena de contracte social acceptat per tots els europeus. Nicolas Sarkozy és l’únic que té com a objectiu la ratificació d’un tractat simplificat per part del Parlament francès, sense recórrer a un referèndum; Mentre que Ségolène Royal i François Bayrou consideren el referèndum com l’única forma possible per adoptar un nou projecte constitucional.

Els mitjans d’actuació de la UE

Tot i que Royal vol una Europa més social que els seus opositors, existeix un cert consens pel que fa a alguns punts sobre l’actuació de la UE. D’una banda, es reafirma el principi de subsidiarietat: la UE no ha de prendre el lloc dels estats allà on no és necessari. D’altra banda, desitgen que sigui més activa en els àmbits en els quals té poder, com la política monetària. Els tres candidats la critiquen pel fet que tan sols ambiciona la lluita contra la inflació en perjudici del creixement. D’altra banda, s’acusa Europa de no fer massa al respecte pel que fa a la protecció de les tarifes contra el dumping social i monetari dels països emergents, així com la protecció de les fronteres comunes de la immigració il.legal.

Els candidats, i sens dubte els francesos, volen una Europa santuari i no una Europa gueto. Aquest fenòmen d’atracció/repulsió és almenys una prova de l’existència de sentiments profunds entre els francesos i Europa, en la garantia que, tant el sentiment d’orgull nacional com el lligam a la idea europea no desapareixeran. L’existència d’un sentiment europeu, sovint renegat pels nacionalistes, s’expressa a partir del debat entorn a l’adhesió de Turquia a la Unió Europea.

Els límits de la Unió

El 1995, any en què la unió aduanera euroturca entrà en vigor, tan sols els euròcrates i alguns empresaris s’havien entusiasmat amb aquest progrés a nivell comercial. La majoria dels ciutadans expressaren un desinterès quasi total pel que fa a l’assumpte. En canvi, la perspectiva d’adhesió ha avivat un foc que sembla lluny d’apagar-se en un espai curt de temps.

Aquest apassionant debat evidencia la qüestió de quins són els límits d’Europa però també prova que els europeus, encara que no estiguin d’acord amb el fons, mostren un lligam afectiu amb Europa, que no es pot reduir a un simple espai comercial sense fronteres. Nicolas Sarkozy i François Bayrou han expressat de manera clara la seva posició contra l’adhesió de Turquia a la UE, tot i que han evitat fer comentaris sobre el futur de les actuals negociacions. Per la seva banda, Ségolène Royal no ha expressat una opinió diferenciada respecte al tema de Turquia.

Una qüestió de preferències

La crisi que atravessa França en l’actualitat no es tracta tant d’una crisi econòmica i social com d’una crisi d’identitat. Abans de saber quina direcció prendre, és necessari saber qui són i què volen ser els francesos. Aquestes preguntes no es poden formular en un sentit d’identitat, en un sentit de rebuig de l’altre, sinó més aviat com una veritable introspecció. La immigració, en el fons, tan sols és una de les facetes d’un moviment més global anomenat mundialització. És a dir l’aparició, per primera vegada en la història de la humanitat, d’una civilització mundial.

Els francesos es troben davant d’una elecció que planteja no tant si accepten o rebutgen aquest procés, sinó més aviat que defineixin en quina mesura desitgen adaptar-se al món i en quina mesura intentaran adaptar el món a ells mateixos.

Fotos: al text (banlon1964/ Flickr) homepage (PE Weck/ Flickr)

Paris elections (Photo: stevec77/ Flickr)Paris elections (Photo: stevec77/ Flickr) Mireu a cafebabel.com el nostre especial per a les presidencials franceses el 16 d’abril