Guapo i ros. Peter Von Poehl sembla un víking fràgil errant pel Vell Continent. Adolescència austríaca, avi rus i arrels poloneses, aquest suec que canta en anglès viu entre Berlín i Malmö (Suècia). El seu primer album pel menys misteriosos, Going to where the teas-trees are, assaonat amb notes de cotó i paraules miolades, mostra un gènere nou: el pop ‘envoltant’. L’any 1998, Von Poehl es va plantar a París tot equipat amb una beca de la Comunitat Europea i una llicenciatura de Musicologia. De pràctiques pels passadissos de Tricatel, un segell discogràfic de producció independent a l’estil dels swinging sixties, descobreix l’avantguarda musical francesa. Alternativa i forçadament passada de moda. Després de col•laboracions amb Bertrand Burgalat (fundador de Tricatel), l’incendiari escriptor Michael Houellebecq o el grup AS Dragon, Von Poehl s’emancipa. Acaba de crear el seu propi segell amb l’austríac Florian Horwath i ha realitzat l’últim àlbum de Vincent Delerm, Les piqûres d’araignée (“Les picades d’aranyes”).

El teu perfil i la teva trajectòria són més aviat cosmopolites: et sents suec o europeu?

En primer lloc em sento suec encara que no m’he desarrelat del tot del meu país natal. Comparteixo amb aquest una relació curiosa: no hi he viscut mai però hi vaig cada mes. El conec molt però, a la vegada, em resulta estrany. Tot i que les lletres del meu àlbum parlen de viatjar, a mi no m’agrada gaire. He intentat recrear una atmosfera nòrdica en el disc: cors de l’Armée du Salut, harmònium o nadales tradicionals sueques. Trobo a faltar el meu país, però fora em sento com a casa. En general, m’agrada que la gent i les coses no siguin homogènies.

Les teves melodies són envoltants, espacials. Quines són les teves fonts d’inspiració?

Vaig començar en una escola de música a Londres i després vaig fer Musicologia a la facultat, però no he estat mai algú que escoltés molta música: els meus amics coneixien molts grups i, en comparació amb ells, jo estava acomplexat. Fer música no vol dir necessàriament escriure bones cançons. Sovint em passa que escolto “un nou disc genial” que, de fet, havia sortit anys enrere. Com que treballo força amb altres artistes, adopto una actitud més aviat relaxada: no ho conec tot i sempre em fa sentir molt content descobrir coses noves. Barrejar, robar influències, prefereixo estar obert.

Per què vas passar a fer música en solitari?

Fa quatre anys, tenia una mica de diners i vaig enregistrar diverses cançons en un estudi. No trobava , però, prous vincles entre els títols com per fer-ne un disc. Un àlbum pot ser molt bo, però si les melodies no tenen coherencia entre elles, no té cap sentit. De cop, em vaig proposar treballar pels altres cantants tot i no sentir-me satisfet. Una vegada a Berlín em vaig pressionar: deixaria el meu apartament mentres no hagués enregistrat l’àlbum. Actualment, sóc conscient de què tocar sol és un luxe i que sóc un veritable privilegiat pel fet de poder produir els meus concerts. Segueixo lligat als arranjaments de l’estudi, però m’encanta l’escenari. No tinc l’esperit iPod, la música, abans de tot, s’ha de compartir.

Quina és la teva visió de la Unió Europea?

Jo sé parlar de les meves cançons però no de política. No obstant això, sens dubte, l’Europa és una cosa que m’afecta, vaig poder anar a França l’any 1998 perquè vaig rebre una beca de la Comunitat Europea. I el meu pare, que era alemany, va ser un refugiat durant la guerra, un episodi no tan llunyà. És per això que no puc oblidar la raó de pertànyer a la Unió Europea, tot i que no sigui la ideal. El tractat de Niçe, per exemple, és força dolent. El projecte europeu està evolucionant i no crec que el que la gent té sigui el que vol. Cal un interès comú perquè si no la gent fa la guitza als veïns.

L’album de Peter Von Poehl, Going to where the tea-trees are (Tôt ou Tot), el 30 de març a Alemanya i Àustria amb (Herzog Records).

‘La història d’allò impossible’: el vídeo

En concert a Anglaterra, Espanya, al festival de Montreux i de Benicàssim. Dates aquí.