A vint minuts de Dublin, a les afores de la capital irlandesa, s’amunteguen fins al sostre caixes plenes d’aliments al magatzem de congelats de Clondalkin. La temperatura mitjana d’aquí ronda els quinze graus sota zero. Vytautas Slivinskas porta roba especial que el protegeix del fred. Avui amb els seus deu companys lituans ha d’empaquetar pizza i gelat per a diverses filials d’un gran supermercat irlandès i deixar-los llestos pel repartiment.

Lliure i independent

Avui dia viuen a Lituània tres milions i mig de persones. Aproximadament mig milió de lituans han emigrat des de la independència, l’any 1991. No n’hi ha un nombre exacte, ja que molts van emigrar il·legalment. Només a Irlanda viuen uns 100.000 lituans. Els emigrants han triat també altres destins com Espanya, Gran Bretanya i els Estats Units. Després d’una enquesta del Public Policy and Management Institute, se sap que les principals causes de l’emigració són les males condicions de treball i els baixos salaris.

En Vytautas ho pot confirmar: “A Irlanda guanyo 500 euros nets a la setmana. Tinc un amic a Vilnius, que és conductor d’un carretó elevador i guanya, si ho convertim en euros, 140 al mes”, explica. En Vytautas té 21 anys i en fa dos que és a Irlanda. “Volia ser lliure i no dependre més dels meus pares. La carrera m’avorria, per tant vaig marxar”.

Tot i que els lituans ja es mudaven a la resta del món en el temps del tsar per escapar del servei militar rus, que durava anys. La primera onada d’emigració va començar després de la independència de Lituània. Llavors el país va caure en una greu crisi econòmica. La taxa d’atur es va incrementar fins a un vint per cent.

“Moltes empreses nacionals soviètiques eren totalment ineficients i donaven feina a massa gent. Això, en el cas de l’economia de mercat, ja no funcionava. Per això, o bé es van haver de tancar moltes empreses o bé es va haver d’acomiadar molta gent”, explica Jonas iinskas, que és professor d’economia política a la Universitat de Vilnius. Deu mil persones van perdre la feina. Molts veien que la sortida només la podien trobar a l’estranger i van abandonar Lituània. Econòmicament, això va tenir efectes positius durant molt de temps. Fins a dia d’avui, els emigrants han enviat cents de milions d’euros cada any cap a casa i, per tant, han ajudat a impulsar l’economia.

La capacitat de competència en perill

Des de l’entrada de Lituània a la Unió Europea l’any 2004, encara emigra més gent del país. Els polítics i els economistes observen el desenvolupament amb creixent preocupació: mentre que l’economia creix forta, l’any passat un 7,5 per cent en comparació a l’any 2005, la conseqüència es fa patent als països petits del marc Bàltic: hi ha una manca de mà d’obra molt important.

Com en molts dels nous membres de la UE, el sou mitjà a Lituània ha augmentat: el 2006 al voltant de gairebé el vint per cent dels salaris estaven per sobre dels 467 euros. Allà, fins avui dia, l’economia s’ha basat principalment en fabricar béns que produeixen molta ocupació laboral com per exemple els mobles o productes tèxtils, però això a llarg termini els fa perdre la capacitat de competència davant les economies productives més rentables que hi ha a Romania o a Bielorússia. Segons l’opinió del catedràtic iinskas, les empreses lituanes haurien d’introduir urgentment productes innovadors al mercat. A més a més, les empreses estrangeres haurien d’invertir en noves tecnologies per al país. “L’emigració dels acadèmics més altament qualificats, coneguda com la ‘fuga de cervells’, dificulta enormement la modernització de la nostra economia. En això radica el veritable perill del futur del nostre país”, diu en iinskas.

El representant a Vilnius de la Lithuanian World Community, Gabrielius Žemkalni, veu aquesta situació de manera semblant. L’organització defensa els interessos dels emigrants lituans. L’oficina d’en Žemkalnis està al centre i es pot veure el Parlament lituà- no és d’estranyar, ja que aquest emigrant de 78 anys es defineix abans que tot un lobbista . “M’encantaria que la nostra organització fos innecessària, ja que això voldria dir que tots els emigrants han tornat a casa”, diu tot rient Žemkalnis. I afegeix què hauria de fer l’Estat per aconseguir la seva fita: “Tenim massa burocràcia al nostre país. D’aquesta manera no podem guanyar cap inversor estranger i espantem els joves empresaris nacionals”, pensa en Žemkalni, que ha viscut 50 anys a Austràlia.

La por de perdre la cultura

Els polítics a Lituània fa temps que veuen aquest problema. No passa gairebé cap mes sense que no facin noves propostes per com els agradaria aturar l’emigració. Per últim, el president del govern Gediminas Kirkilas va exigir la reducció de l’IRPF perquè tots els lituans tinguessin més diners a la seva disposició. Només d’aquesta manera es podia aconseguir evitar l’emigració de la gent del país i recuperar tots aquells que ja han marxat.

Molts lituans temen que amb l’emigració també es pugui perdre la identitat nacional. La seva reflexió és que si se n’anés més gent del país, la llengua i els costums podrien caure en l’oblit ben aviat. I és per això que els lituans que han emigrat donen molta importància al fet de mantenir la seva cultura a l’estranger. Es celebren a intervals festivals lituans. A Espanya ja s’han obert onze escoles lituanes. “Els nens han d’aprendre la nostra llengua a l’estranger. Només així podran establir-se més tard a Lituània”, explica Žemkalnis i afegeix: “Però només tornaran si s’ha millorat el nivell de vida al nostre país”.

Vytautas marxarà aviat d’Irlanda. Ha seguit amb cura el desenvolupament de la seva terra natal. “Cada vegada que torno a casa per vacances, veig que ha canviat molt positivament. Enyoro Lituània. Ara és hora de tornar”, explica en Vytautas. Sortirà per última vegada amb els seus amics lituans pels pubs de Clondalkin. Encara no sap exactament què farà en el futur: “Tinc molts projectes que puc posar en pràctica a la Lituània d’avui dia”.