Setmana no tant Santa

Espanya: Setmana Santa

A Espanya la Pasqua és la “Festa de totes les festes”. Durant la Setmana Santa, cada any es duu a terme un espectacle grandiós. La tradició prové de l’any 1600, quan l’Església catòlica volia fer conèixer al poble la Passió de Crist.

Avui dia els responsables d’organitzar les processons són les fraternitats religioses, igual que en aquella època. Cada processó s’inaugura amb els primers Pasos, i continuen amb els fidels transportant les pesades estàtues dels sants, que representen una escena de la història de la Passió de Crist. Els segueixen els penitents amb llargues vestidures, caputxes i alguns pocs, cadenes lligades als peus. Tots ells estan envoltats amb encens i recorren els carrers i carrerons amb espelmes enceses. Val a dir però, que les processons són especialment tradició a Andalusia, Aragó i Castella.

Hot Cross Buns (Fabiform/ Wikipedia)

Anglaterra: ‘Hot Cross Buns’

Però la Pasqua també pot ser una experiència dolça. Especialment quan la gent creu que menjar elsHot Cross Buns tan exquisits pot portar sort ja que tenen poders màgics. Són els Hot Cross Buns, un tipus de panets de llet, els que fan tenir un sentiment de desig amb tanta intensitat? Sigui com sigui, els esmorzars dels divendres sants, sense aquests pastissos amb un ornament amb forma de creu, que recorden el patiment de Jesús, no es podrien imaginar.

La història d’aquest menjar típic anglès va començar, però, en temps pagans, quan s’oferien com a regal per a la deessa de la primavera. L’Església catòlica va intentar prohibir aquesta especialitat, però com que es va fer tan popular, no van tenir més remei que cristianitzar-ho.

Osterhas, el dolç típic alemany(essie82/ StockXchange)

Alemanya: ‘Osterhase’ o la mona de Pasqua

El portador de l’esperança durant la Pasqua a Alemanya és tan dolç com el seu amic anglès, però una mica més viu. Estem parlant de l’Osterhase (la mona de Pasqua), que des de l’any 1600 ha deixat ous a les cases alemanyes. La llebre s’ha convertit en el símbol de la fertilitat gràcies a la llegenda que diu que l’animal és propens a multiplicar-se. Porta l’esperança d’una nova vida i per això podria estar relacionat amb la resurrecció de Crist.

D’altra banda, fa anys, les llebres anaven als pobles i jardins a buscar menjar i allà es quedaven a prop de la gent. Amb els anys, la llebre de Pasqua va anar adquirint una gran flexibilitat i ja no només deixava ous, sinó que també portava diferents llaminadures i fins i tot petits regals, que els nens alemanys havien de buscar el dilluns de Pasqua.

‘migus-Dyngus’ a Polònia (Foto: Marzena Lesinska)

Polònia: ‘migus-Dyngus’

Els polonesos també han creat un dilluns de Pasqua divertit. Després dels 40 llargs dies de penitència, de renúncia i de grans celebracions, la Setmana Santa serà el moment per despertar de la hibernació en busca de la felicitat. migus-Dyngus és el dia en què la gent s’esquitxen amb aigua els uns als altres. Aquesta tradició prové tant de la tradició pagana com de la cristiana. En el temps de cristianització, els polonesos esquitxaven amb aigua les dones dels homes dels pobles – un símbol de purificació anys enrere. Una altra llegenda remet al bateig del Princep Mieszko I, el dilluns de Pasqua de l’any 966, que va portar als polonesos el cristianisme.

Avorrits i cansats dels llargs banquets, les famílies poloneses no es conformaven només amb donar als nens un parell d’esquitxades d’aigua. S’agafaven cubells i pistoles d’aigua per tal d’organitzar una bona guerra d’aigua. I si algú sortia de la cuina ben vestit, havia tingut mala sort, ja que els nens rarament el perdonaven i el remullaven bé. I què passa, si la persona completament xopa, no entenia la broma? En aquest cas, la tradició no té explicació.

Típic ‘Castiello’ (Vincenzo Visciano)

Itàlia, la resurrecció del ‘casatiello’ i la ‘pastiera’

Els ous de Pasqua de xocolata han conquistat els aparadors de tota Europa. També els d’Itàlia. Tot i així, el país viu una tornada als dolços tradicionals. A Nàpols i al sud d’Itàlia dos delícies pel paladar: la pastiera i el casatiello. La primera és un pastís amb formatge ricotta, fruita confitada, flors de taronger o blat inflat. Per a la seva preparació complexa, tothom qui és bon cuiner sol preparar alemenys una dotzena per oferir-los als seus amics i familiars. Amb setmanes d’antelació es dispara el nivell de xafarderies per endevinar qui farà i qui rebrà aquests pastissos. El casatiello és un brioix salat amb una base de farina, llevat, porc, ous, salami i formatge ‘pecorino’. El nom prové del terme en napolità “caso”, que significa “formatge”. És típic perquè el formatge pecorino es fa amb llet d’anyell, símbol de la resurrecció cristiana i de la redenció de les faltes i pecats pels cristians. Encara que la veritat és que tota aquesta poètica s’ha oblidat: el casatiello és un brioix tan pesat que el terme serveix ara per designar els pedants.

Fotos: Fabiform/ Wikipedia, essie82/ StockXchange, Marzena Lesinska, Vincenzo Visciano