Vilnius, temperatura exterior nocturna de 30º sota zero. Al fons d’un pati posterior lúgubre i fosc, brilla feblement un llum de neó, al segon pis d’un edifici. “És aquí”. Eduardas Platovas assenyala una finestra. Sense cap placa, ni cap altre signe aparent que distingeixi aquest apartament de la resta. L’anonimat garantit pel formigó armat.

Una vegada al mes, els membres de la comunitat homosexual de Vilnius, i de tot el país, es reuneixen aquí, a la seu de la Lliga Gai i Lesbiana Lituana (LLGL). Per parlar dels seus problemes, amb total discreció. Les parets estan pintades de groc llampant i hi ha alguns ordinadors disseminats per la sala. Aquesta nit, una quinzena de persones assisteixen a una conferència sobre l’homofòbia, impartida per un professor de la universitat, Vytautas Magnus de Kaunas. Algunes imatges desfilen per una pantalla, al ritme del tic tac incessant d’un rellotge. Repenjada sobre la llar de foc, hi ha la bandera multicolor de l’orgull gai.

“A Lituània, els homosexuals tenen el costum de callar-se”, exclama Virginija, de 25 anys, una de les assistents al debat. “No hi ha un sentiment de pertinença a una comunitat o a un grup. Ningú creu poder canviar la situació”.

La situació? En aquest petit Estat bàltic, els gais continuen sent una minoria invisible exposada a la discriminació. Segons una enquesta de la LGLL de 2003, el 68% dels lituans preferiria tenir un veí que fos camell abans que a un homosexual. Entre aquests darrers, dos de cada tres té por a confessar la seva orientació sexual a la família, i el 89% s’esgarrifa davant la idea de que els seus caps descobreixin les seves preferències.

Vivim amagats… i infeliços

“Evidentment, no es maltracten els homosexuals, no se’ls agredeix, ni se’ls arrossega pel carrer”, admet Mindaugas, 25 anys, el conseller legal de l’associació ‘Tolerant Youth Association’ (TYA). “No obstant, les lleis que tenen com a objectiu protegir les minories sexuals no s’apliquen”. 17 anys després la independència, les petjades deixades pel poder opressiu comunista restent ben visibles sota el flamant vernís europeu. “El sexe no existia” a l’època d’Stalin, diuen els més irònics. I a més, les relacions sexuals entre persones del mateix gènere estaven considerades com a delicte. I castigades com a tal.

Des de 1993, sota la pressió de Brussel•les, el govern de Lituània va jugar la carta de l’iminent l’adhesió, apressurant-se a flexibilitzar la legislació. Deu anys més tard, un programa nacional antidiscriminacions va entrar en vigor i es va anomenar un mediador per a la igualtat d’oportunitats. Com a guinda, el 2007, la UE acaba d’atorgar una partida de 150.000 euros a Lituània per una sèrie de projectes batejats amb el nom de ‘programa Equal‘, que té com a objectiu integrar les minories. Una història de tenir bona consciència?

“Els nostres polítics no s’ha atrevit a dir res sobre l’homosexualitat per no comprometre el procés d’integració europea”, afegeix Vladimir Simonko, de 42 anys, un dels fundadors de la LGLL. “Però un cop dins el club, ja ningú dubta en predicar un retorn als valors tradicionals”. Una ambivalència tintada d’hipocresia, com demostra un sondeig publicat fa poc pel diari Respublika: 100 diputats dels 140 de la Seimas [el parlament de Lituània], consideren l’homosexualitat com una perversió. “Tolerar l’homosexualitat? I per què no acceptar la zoofília també?”, va arribar a declarar el parlamentari conservador Kazys Bobelis.

“Capons” i conservadors

No obstant, Lituània no és l’únic país que pateix els discursos retrògrads de les autoritats. Entre les sortides de to homòfobes dels germans Kazcinsky a Varsòvia, i la prohibició de la Love Parade letona l’estiu de 2006, els gais de les riberes del Bàltic es troben molt lluny de veure la vida de color de rosa.

I per acabar d’arreglar-ho, la premsa local, formada principalment per diaris sensacionalistes, multiplica les elusions homòfobes i els insults flagrants. “Capó” (vištgaidis) és el sobrenom que llegim a les pàgines del diari Vakaro zinios per designar els homosexuals.

Pel que fa a l’Església, amb la seva imatge de resistència durant l’època soviètica, veu com la seva influència augmenta sobre la classe política i sobre una població el 80% catòlica, en detriment de la tolerància. “A Lituània ens trobem també en una mena de ‘paràlisi cultural’”, reconeix el sociòleg Arnoldas Zdanevicius. “Els gais no arriben a sortir de l’armari. No hi ha cap personalitat de primera plana que hagi donat exemple, admetent en públic la seva homosexualitat”. Amb prou feines un dels dissenyadors més coneguts del país s’ha atrevit fa poc a mencionar en una entrevista la seva “orientació sexual còsmica”.

Gai només el cap de setmana

I enmig d’aquesta atmosfera homòfoba, ens trobem, a més, davant una falta d’implicació de part de la comunitat gai? “Tinc la impressió que la majoria dels homosexuals només vol sortir de festa”, continua seriosament Virginija. “Ni hi pensen en comprometre’s ideològicament”. Perquè en un país “tan provincià”, les notícies volen i tot se sap massa ràpid.

A “Men’s Factory”, el club gai que el rus Alekseï Terenteï va obrir fa dos anys a Vilnius, hi ha fal•lus de cartró pedra per tots els racons, dominen les cambres fosques i una dutxa emana del centre de la pista de ball. El preu que s’ha de pagar per divertir-se esbojarradament en aquesta fàbrica d’armes reconvertida en meca homosexual? 40 litas (o sigui, 20 euros). Un preu car que no impedeix que l’afluència de prop de 500 aficionats cada cap de setmana, sense comptar les visites de famosos russos a qui “els encanta el local”, segons el propietari.

Ros oxigenat i amb musculatura prominent, Terenteï s’enorgulleix de ser “l’únic homosexual oficial a Lituània”, abans de precisar que “ha lluitat sense treva contra les institucions o la policia” per afirmar la seva identitat. Creu que un local com “Men’s Factory” fa més per la causa gai que totes les institucions contra la discriminació del país. “Les associacions obtenen subvencions, però algú veu el resultat tangible de la seva acció?, deixa anar, amb un to provocador.

La LGLL porta a terme efectivament campanyes de sensibilització, seminaris o debats. La conferència anual de l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA) se celebrarà a Vilnius a l’octubre de 2007. Però, malgrat tot, els homosexuals lituans continuen rebutjant mobilitzar-se de forma massa sorollosa o fer de “kamikazes”: és a dir, sortir de l’armari.

“Hi ha una atomització de la comunitat gai i massa divergències entre els principals grups de defensa de les minories sexuals”, apunta Mindaugas. Com a conseqüència, els seus interessos estan o poc o malament representats. “Fa més de deu anys que intentem defensar els drets dels gais i els canvis amb prou feines s’han produït: potser érem massa idealistes”, es justifica amb un sospir Platoyas, president de la LGLL. “A les generacions joves no els interessen els Drets Humans, sinó els negocis”.