Benoît Rapahël, 36 anys, és periodista del diari regional francès Le Dauphiné Libéré. Al febrer, el seu diari va posar en marxa Moncandidat.com, una pàgina web participativa que permet als internautes implicar-se a la campanya presidencial francesa. Sis setmanes després de la seva creació, la pàgina web reivindica entre 40.000 i 50.000 connexions cada dia. Raphaël, que manté també un blog sobre el fenomen del periodisme ciutadà, vol transmetre tranquil·litat en relació amb aquesta tendència: són els mitjans de comunicació els que han de valorar aquesta nova riquesa produïda pels internautes.

Quins són, segons vostè, els factors que han afavorit l’expansió del periodisme participatiu?

La premsa viu avui la mateixa crisi que la que pateixen els càrrecs electes polítics o els magistrats. Els periodistes s’han convertit en personatges importants, hi ha massa proximitat i connivència amb els cercles de poder. A més a més, alguns membres de la professió s’han tancat en una torre de marfil, negant-se a reconèixer els seus errors i jugant amb la intel·ligència de la gent. Avui, tothom intenta actuar a nivell participatiu: els polítics amb la democràcia participativa, els mitjans de comunicació amb el periodisme ciutadà…però els internautes no volen ocupar el lloc dels periodistes: tenen ganes de participar en el debat, d’expressar-se i d’aportar informacions. El periodisme participatiu, per tant, ens obliga finalment a reinventar la nostra professió.

Quines són les principals dificultats de les pàgines webs participatives?

La participació. Ha de ser natural i espontània. Després, cal animar aquesta explosió de comentaris: és important acompanyar l’internauta en aquest procés, cal animar-lo a expressar-se. És un procés que la premsa local ha incentivat des de fa temps amb el seus corresponsals regionals. A moncandidat.com, revisem els textos, refem els títols, els subtítols. ‘AgoraVox’ s’anuncia com el mitjà de comunicació del poble, però la majoria de la gent que hi contribueix són periodistes, experts o personalitats. Cal que els mitjans de comunicació també siguin participatius a tots els nivells.

Vostè diu que no cal enfrontar periodisme i periodisme ciutadà. De moment, els articles que trobem a la blocosfera o en pagines web participatives mostren més opinions que no pas informacions…

La primera foto del tsunami de 2004 a Tailandia va ser feta per un ciutadà i transmesa en un bloc quinze minuts abans de què la informació arribés a les redaccions de tot el món. A partir del moment en què un fet succeeix, es pot trobar a internet. Gràcies a pagines com dailymotion, YouTube, flickr. Tot i així, les pàgines de periodisme ciutadà existents no reflecteixen tot aquest viver d’informacions: els hi falta una certa espontaneïtat. Els internautes no aporten exclusives o informacions de primera mà- que són patrimoni reservat als periodistes- sinó una visió diferent o un testimoni. El treball dels mitjans de comunicació hauria de consistir en connectar-se a aquests instruments de continguts generats pels usuaris, per verificar, triar i ordenar aquestes informacions. Els periodistes no haurien de tenir por de què la seva professió desaparegués, si no que haurien d’aprofitar i valorar aquesta riquesa produïda pels internautes.

L’informe Tessier [que planteja una reformulació de la premsa en l’avenir del Web. 2.0], entregat el mes de febrer passat al govern francès, suggereix un control dels “periodistes ciutadans” basant-se en el model dels corresponsals de la premsa local. Creieu que cal remunerar els internautes per la seva contribució?

És una bona pregunta a la qual encara no li hem trobat una resposta. No crec que calgui pagar els internautes. Tots els particulars que col·laboren en un diari aportant informació, és a dir, un cronista regular ha de ser retribuït, evidentment. Però els periodistes ciutadans no tenen la voluntat de substituir els periodistes: només desitgen contribuir al debat, participar a la informació, verificar la fiabilitat del que expliquen els periodistes: crec que aquest diàleg que imposen als diaris és molt refrescant. Donar-lis diners implicaria crear grups de periodistes ciutadans, i encara pitjor, donar-lis rellevància. Això seria deixar de banda una bonica revolució.

Freelance europeus: treballar molt per guanyar poc

Els periodistes “independents” tenen unes condicions laborals cada vegada més precàries, que s’accentuen amb els canvis del panorama dels mitjans de comunicació.

Aquesta és la conclusió a la qual es va arribar durant el seminari internacional “Freelance, no beneits” (Pigistes pas pigeons)  que va tenir lloc a  la ciutat belga de Lieja, els dies 29 i 30 de març de 2007.  L’esdeveniment forma part de la campanya per aconseguir millores laborals per a tots els freelance europeus, organitzada per l’Associació de Periodistes Professionals (AJP) belga.

El problema dels salaris

Una enquesta realitzada per la Federació Europea de Periodistes mostra que els periodistes cobren per caràcter, paraula o pàgina en alguns països, com ara Bèlgica i Croàcia; en lloc de cobrar per hores o per dies, com succeeix a Dinamarca, Finlàndia i Alemanya. La implicació de les empreses que paguen els periodistes per volum i no per temps és que prioritzen la quantitat per sobre de la qualitat. Aquest fet comporta que la feina dels periodistes es converteixi sovint en un “copia i enganxa” comunicats de premsa, tot i afegint alguna cita per no perdre temps en buscar la informació.

Multiocupació

Una volum important de feina impedeix tant als periodistes a temps complet com als freelance, de disposar del temps necessari per a la recerca periodística, tasca essencial per aconseguir una democràcia de pes. Tot i que és important que els sindicats intentin assegurar que els periodistes rebin els salaris que els pertoca segons la seva vàlua professional, no haurien d’oblidar que l’aprenentatge de noves tècniques (vídeo, so, grafisme i ús de la intranet) permet incrementar les oportunitats de treball dels periodistes.

Manca de solidaritat

Saafi Allag-Morris, del Sindicat Nacional de Periodistes francès, parla d’una manca de solidaritat entre els freelance i els periodistes a temps complet. Segons ella, el fet que es produeixi un augment dels freelance mal pagats provoca que siguin cada vegada més atractius per a les empreses. Així doncs, els periodistes a temps complet haurien d’estar interessats en solucionar aquest assumpte ja que algun dia ells mateixos podrien esdevenir freelance.

L’explotació de les persones en pràctiques

França disposa de nombrosos estudiants en pràctiques, poc o mal pagats, que obtenen els seus diplomes sense haver estat informats de la precarietat d’aquesta professió. Els joves deixen la universitat i es llancen de forma immediata a realitzar estades en pràctiques no remunerades. Segons Renate Schroeder, director de la Federació Europea de Periodistes, es tracta d‘“un greu problema” pels sindicats obrers, un problema que la Federació està intentant resoldre en aquests moments. 

Autor: Julian Hale

Traductora: Cristina Fernández