Osman Engi sempre aconsegueix arrancar una rialla a la gent. I no és d’estranyar. Amb les seves històries plenes de sàtira no li és gens difícil enganxar el bon humor. El símptoma més habitual entre el públic sol ser un riure desenfrenat amb posterior mal de panxa. I aquest vespre, al centre cultural “Kulturzentrum Lagerhaus” de Bremen, no és una excepció.

El bon humor i les rialles fins i tot se li encomanen al mateix humorista mentre llegeix les seves històries. Amb un somriure als llavis, s’atura, s’eixuga les llàgrimes de tan riure, respira fondo i segueix llegint: “El primer que has de fer, oncle Ömer, és deixar de presumir dient que cada mes passes dos ramats d’ovelles de contraban per la frontera persa. Especialment quan hi ha homes amb vestimenta europea pel poble. Podrien ser comissaris de la UE! I ja saps que la UE no vol compartir la línia fronterera ni amb l’Iran ni amb Síria! Aniria millor si diguessis que fas contraban de ramats de cangurs amb els nostres veïns australians o contraban de ramats de sushi amb els japonesos”.

És així com a la sàtira “La UE ho vol així”, Osman Engin intenta explicar al seu oncle Ömer què és la Unió Europea. Al capdavall, Turquia en serà membre un dia o altre. Més de cent persones se l’escolten amb atenció. Tot plegat dura dues hores i, un cop ha acabat, alguns s’han de masegar les galtes, enrampades de tant riure.

“Sóc una mica irònic”

Després de la lectura, l’humorista dedica una estona a parlar sobre els seus llibres. S’eixuga la suor que li baixa pel front i somriu amb cortesia. Pel que sembla, no el molesta el més mínim haver de conversar amb algú després de la posada en escena. Fa 25 anys que publica sàtires. Amb deu anys ja comença a escriure, amb dotze anys fa la primera novel·la d’amor i amb quinze es dedica a les històries de vaquers. No és fins que té disset anys que descobreix la seva passió per la sàtira. “Crec que m’agrada tant la sàtira perquè jo mateix sóc una mica irònic. Els meus amics em diuen que mai saben quan faig broma i quan no. A més, de petit, vaig llegir totes les sàtires d’Aziz Nesin”, diu Osman Engin. El cèlebre escriptor i humorista turc Nesin, que va morir l’any 1995, és el seu model a seguir. Amb les sàtires, Aziz Nesink ridiculitzava la societat turca i la seva opinió crítica en front l’islam li va generar molts enemics.

Entre 1983 i 2003, Osman Engin va escriure relats curts per a la revista de la seva ciutat, Bremer. Posteriorment, va treballar amb la revista Oxmox d’Hamburg. I fins ara ja ha publicat dotze llibres. Kanaken-Gandhi (“El Gandhi dels del sud”) és el que ha tingut més èxit i aviat se’n farà la pel·lícula. L’any passat va sortir a la venda el seu últim llibre, Getürkte Weihnachten (“Nadal a l’estil turc”).

No se salva ningú

Amb aquestes sàtires, Osman Engin, llicenciat en pedagogia social des de l’any 1989, intenta que els lectors prenguin consciència de les injustícies de la societat i estimular, d’aquesta manera, la reflexió. Osman critica tant el comportament dels alemanys com el dels turcs. “Els alemanys dirien que els mostro la cara real de les coses”, explica Osman Engin, mentre fa un glop de la tassa de caputxino.

El director d’una escola bavaresa va fer que Osman Engin saltés a la fama durant uns dies. L’any 1999 l’Institut de Geretsried, una ciutat propera a Munic, va convidar l’escriptor. “El director de l’institut va prohibir l’esdeveniment per motius pedagògics”, explica Osman somrient. Els alumnes es van queixar i tant els mitjans de comunicació turcs com els alemanys se’n van fer ressò. Concretament un diari berlinès que, d’aquesta manera, li va oferir una publicitat inesperada, però benvinguda. “Segurament el director de l’escola va pensar que el meu humor era massa àcid”, conclou Osman Engin.

El dia a dia turc i el racisme diari

“Fins ara encara no s’ha queixat gaire gent de les meves sàtires”, diu l’humorista, gairebé disculpant-se. I mentre continuï portant la vida diària de les persones al camp de l’absurd amb astúcia, seguirà pel bon camí. Però Osman Engin, aprofita les seves pròpies experiències i tampoc no s’escapa de la sàtira. El fet d’haver emigrat de petit cap a Alemanya té una influència important en les històries que escriu.

Paròdies de múltiples situacions. Osman, el protagonista de la nove·la, no acaba d’entendre el concepte de patriarcat i tots els membres de la família el porten per on volen. El racisme diari que es reflexa en l’arbitrarietat dels funcionaris, així com les costums turques, com per exemple les pesades visites familiars… Osman Engin porta totes aquestes situacions fins a l’absurd. El lector mai no sap si l’humorista se’n riu de si mateix, si introdueix experiències pròpies en les seves històries o si simplement presenta les aventures d’un amic amb un pseudònim. “Això ho han de descobrir els meus lectors i les meves lectores”, diu Osman Engin pensatiu.

La sàtira com a exemple a seguir

El 2006 va rebre el Medienpreis, premi que atorga la radiotelevisió pública alemanya ARD. Per a Osman Engin això suposa un reconeixement important de la seva feina. Segons el jurat es tracta de sàtires “d’allò més divertides i plenes de prejudicis i clixés de la vida quotidiana”. De totes maneres, es segueix preguntant com deuen rebre la seva obra literària els turcs que viuen a Alemanya.

“Quan faig lectures com aquesta d’avui conec molts turcs”, explica l’humorista. “I els fa il·lusió que hi hagi turcs a Alemanya que escriuen”. Osman Engin creu que els autors turco-alemanys com Feridun Zaimoglu, Akif Pirinçci, Emine Sevgi Özdamar o fins i tot ell mateix poden ser un referent vàlid per als joves alemanys. Aquests autors són una evidència de què els turco-alemanys s’han fet un lloc en la literatura alemanya. “El millor reconeixement a les meves sàtires són les rialles del públic”, diu Osman, somrient.

Al sofà del Dr. Babel

A on et sents més com a casa: a la teva regió, al teu país o a Europa? Em sento com a casa allà on entenc l’idioma.

Què associaries amb Europa? La democràcia.

Quantes llengües europees parles? Només turc i alemany.

Quina part d’Europa no coneixes i t’agradaria conèixer aviat? Els països escandinaus.

Penses que Europa té fronteres? Sí. Jo diria que Indonèsia ja en queda fora.

Quina ciutat europea t’ha deixat més bon record? Roma.

Quina és la cuina d’Europa que més t’agrada? La italiana.

A quin país d’Europa t’agradaria viure? A bastants. Entre d’altres, a Suïssa.

Quin personatge europeu t’ha impressionat més? Leonardo da Vinci.

Quins avantatges comporta Europa? El fet de superar el nacionalisme.

Trobes que és necessària la Constitució Europea? Sí.

Quin esdeveniment europeu t’ha impressionat més? La caiguda del mur.

Com serà Europa d’aquí a 15 anys? Esperem que tingui Turquia com a membre.