La transcendència de les decisions que es prenen als despatxos es nota als carrers i places del barri europeu de Brussel·les. Centenars de persones amb jaqueta i corbata es mouen amunt i avall. És fàcil enxampar converses en tots els idiomes de la Unió Europea, encara que dominen l’anglès i el francès. L’enrenou que s’hi respira els dies feiners contrasta amb el cap de setmana, quan carrers i oficines queden deserts.

“En aquesta ciutat es decideixen cada dia qüestions de gran transcendència. A mi m’agrada dir que som a la cuina d’Europa. Qui pot prescindir de ser-hi? La presència dels lobbies és constant des de fa temps i, d’altra banda, lògica”, confessa Jos Chabert, primer vice-president del Parlament de Brussel·les. Es calcula que un 70% dels lobbies treballen per a empreses, un 20% per a les regions, ciutats i institucions internacionals i tan sols un 10% per a ONG.

Uns pressionen pels drets de les dones, d’altres per promoure o per evitar la introducció de transgènics, per esmenar les noves normatives farmacèutiques… Són grups de pressió que, mitjançant diferents estratègies, tracten d’influir en centres de poder executiu o legislatiu amb la finalitat d’afavorir els seus propis interessos. Per aconseguir-ho, és imprescindible intercanviar informació i conèixer a fons l’entramat de relacions de poder de l’àrea en la qual volen influir, tenir els objectius clars i traçar una estratègia. Solen tenir gran força en els àmbits on encara s’hi està legislant, com ara la informàtica o la biotecnologia.

Una porta oberta de les regions

Si fins fa un temps eren sobretot empreses els que tenien els seus lobbies a la ciutat, ara també s’hi van incorporant governs regionals de tot Europa. Actualment ja n’hi ha 250 amb oficina permanent, que estan a l’aguait de les convocatòries de projectes dirigits a les regions i poden així beneficiar dels fons europeus.

Un exemple és el govern de Finlàndia: “Vam obrir una delegació per promoure la regió de Hèlsinki com a centre de coneixement competitiu i com a àrea del Nord d’Europa segura i agradable”, explica Eija Nylund, directora de l’oficina.

Justament per assessorar els nouvinguts al sector s’acaba d’editar Lobbying a Brusel·les. Una guia pràctica a la Unió Europea per a ciutats, regions, xarxes i empreses, escrita per Pascal Goergen . En el llibre es recorda l’aparició del concepte de “lobby” als Estats Units en el segle XIX. Prové directament de la paraula ‘passadís’, ja que la majoria de negociacions es pacten entre passadissos. Ja a la Segona Guerra Mundial es tenen constància dels primers grups de pressió. “A partir d’aleshores s’han anat popularitzant i ara hi ha un cert auge”, explica Goergen.

Un perfil flexible?

“Tot i això, el terme és encara poc clar i sovint mal entès”. El perfil sol ser de persones estratègiques, amb un bon bagatge a l’àrea política i flexibles, segons explica el jove assessor de The Center Bertrand Deprez. També atents a la “forta competència” que es respira al sector.

La mala fama

A molts lobbistes no els agradar confessar que ho són, sobretot per les connotacions negatives que comporta. Sovint acusats d’utilitzar pràctiques no legals, els lobbies tenen la fama de ser un focus de corrupció. “La veritat és que és un món molt transparent, sense gens de misteri. La mala fama és injustificada”, apunta el veterà Paul Adamson, fundador del think thank i consultoria ‘The Centre’. Un think tank (‘dipòsit d’idees’) és un grup d’especialistes d’alt nivell que donen idees i assessoren els governs. “La manera com treballem és molt menys agressiva que a Washington o Londres”. Pel que fa a la definició, creu que cal matisar. Explica que un lobby es deu directament a una empresa mentre que els consultors assessoren diversos clients i tenen més llibertat de maniobra. “En el nostre cas som també un think tank, així que mirem de promoure debats i establir punts de contacte”.

L’experiència d’Adamson a Brussel·les li ha permès observar l’evolució del sector. “Ha crescut molt i ara està col·lapsat. Hi ha polítics que reben tantes peticions de reunió que no tenen temps material”. Això sí, per sort ha passat ja el temps en què s’enviaven grans dossiers de paper. “Ara molts ja racionalitzen i miren de sintetitzar tots els objectius en un parell de pàgines traduïdes en diverses llengües. Ha estat un canvi notable”, diu Adamson, també fundador de la revista E! Sharp.

El cas de Toyota

Un exemple de lobbista autodeclarat és Geoffroy Peeters, de l’àrea d’afers governamentals de Toyota. És responsable de la seguretat relacionada amb els cotxes i les carreteres. “La nostra intenció és promoure els interessos de l’empresa a les institucions. Volem sensibilitzar-los en els àmbits de medi ambient i de seguretat. La qüestió és mantenir-hi una bona relació. Per això ens anem reunint amb ells, els assessorem, tenim converses informals…” Assegura que no es tracta de confrontar postures, sinó de col·laborar. “Nosaltres coneixem bé el sector. Som especialistes. Per tant és important que es tinguin en compte els nostres punts de vista”.

Peeters creu també que la mala fama dels lobbistes és injusta. “Dins d’una Europa amb tants Estats membres i amb tanta competitivitat, cal estar alerta. Si un funcionari europeu ha de legislar sobre un àmbit concret, és normal que consulti les persones més competents en el seu àmbit”. Explica que la seva intenció és treballar de la forma “més transparent possible”. Encara que admet que “el desconeixement existent fa que es creï aquest aire de misteri”.

Amb la col·laboració de Vanessa Witkowski i Graziella Jost, de la redacció local de Brussel·les.

Crèdits fotogràfics: Marc Serena