“A tots els francesos a l’estranger, que han hagut de marxar descontents amb la situació de França, els hi vull dir “torneu”.” Aquesta va ser la promesa de Nicolas Sarkozy, durant la seva visita fugaç a la capital britànica el passat gener. Dins d’una sala plena de gom a gom, el candidat de la UMP (el partit de dreta Unió pel Moviment Popular) no va dubtar a llançar la seva crida, en una clara referència al famós discurs del general Charles de Gaulle.

L’antic ministre de l’Interior francès no ha estat l’únic candidat a la presidència que intenta seduir aquells francesos que, per raons professionals, econòmiques o personals, han decidit marxar de França. Per què tant d’interès? Perquè els 2,2 milions de francesos que viuen a l’estranger constitueixen una font inesgotable de vots potencials. L’anomenen “el vuitè departament” de França, a causa de la seva importància electoral.

Aquest any, gairebé un de cada dos francesos a l’estranger està inscrit a les llistes electorals. La xifra gairebé s’ha triplicat des de les últimes eleccions a la presidència de l’any 2002, de 380.000 votants a 821.600, actualment.

Així, les operacions per seduir els votants dels candidats a l’Elisi (residència del president de la república francesa), han estat diferents i variades: l’utilització de llistats dels consolats, l’enviament massiu de missatges de correu electrònic, i les visites dels candidats, escollides amb molta cura. “El 45% dels francesos a l’estranger es troben en territori europeu”, recorda Hélène Charveriat, delegada general de la Unió de Francesos a l’Estranger (UFE) “Les comunitats suïssa i belga, seguides per l’anglesa, són les més importants”.

Per exemple, Ségolène Royal (candidata pel partit socialista) s’ha obsequiat amb una petita escapada a Berlín, just abans de les celebracions del cinquantè aniversari del Tractat de Roma, mentre que François Bayrou (candidat del partit centrista Unió per la Democràcia Francesa), ha optat per enviar un correu electrònic informal a “els seus estimats compatriotes a l’estranger”. Aconseguiran els esforços dels candidats d’esquerra i de centre mobilitzar un electorat considerat tradicionalment de dretes? El novembre del 2006, Valérie Pécresse, la portaveu de la UMP declarava al diari suís Le Matin que “dos terços d’aquests votants escullen la UMP”.

Donar un gir a les estadístiques

“Tot i que és cert que es fa palesa una major implicació dels francesos a l’estranger en aquesta campanya, cal relativitzar”, apunta Claudine Schmidt, presidenta de l’Assemblea de Francesos a l’Estranger (AFE) de Suïssa. “Només 150.000 persones s’han inscrit voluntàriament”, acota.

La resta s’ha beneficiat de “l’eficiència” del ministeri d’Afers Exteriors, conscient del pes de la comunitat de francesos a l’estranger, en les pròximes eleccions a la presidència. Durant les eleccions italianes, l’abril del 2006, els 228.000 vots dels italians a l’estranger van ser decisius per a Romano Prodi.

L’1 de gener del 2006, el govern francès es va apressar a fusionar les dues llistes electorals fins llavors en vigor als consolats, la de les eleccions per escollir els representants de l’Assemblea Nacional i la de les eleccions presidencials i el referèndum. “Això simplifica el procediment” reconeix Schmidt. “Un cop registrats al consolat, alguns són inscrits automàticament per votar a les eleccions presidencials.”

Una altra mesura del Govern és la descentralització de les oficines de vot que han augmentat de 246 a 546 a tot el món. Sense comptar el creixement en el nombre d‘urnes mòbils o la recollida del vot per procuració. “Hem dut a terme un gran nombre de campanyes de sensibilització en cooperació amb el Ministeri”, afirma satisfeta Hélène Charveriat. “Tot i així, sens dubte, els francesos que viuen a l’estranger, també han demostrat més interès per aquestes eleccions, respecte a les del 2002. Se senten atrets per la novetat, el fet que els candidats siguin joves i no pertanyin als cercles reduïts”.

Què n’opinen realment els francesos que viuen a l’estranger?

“M’alegro de no viure a França, per no haver de suportar la campanya. Aquesta és plena de reptes, però els candidats que es presenten no ofereixen solució als problemes de França. La resta de francesos que conec aquí estan més interessats que jo en la campanya . Tothom té una opinió formada i em pregunta a qui votaré o què em sembla un candidat o un altre, però ells en saben més que jo”, Marc, 27 anys, politòleg, Brussel•les, Bèlgica.

“Vista des de l’altra vora del Rhin, la campanya perd teatralitat. La premsa alemanya ha reproduït amb fidelitat aquest esdeveniment, però sense detenir-se en els atacs i contraatacs. La candidata Ségolène Royal ha estat objecte d’una anàlisi exhaustiva: tindrà la mateixa sort que Merkel? Ens apropem a l’era de la dona política? Els corrents d’opinió han estat fidelment traslladats, però amb una concisió i un pragmatisme que ha aconseguit esborrar el gest dels protagonistes. Tenen una visió de la campanya més aviat irònica. Per a nosaltres, Internet és una eina imprescindible amb JT2Zero [un bloc alemany], Youtube i les pàgines web dels candidats i la premsa francesa online”. Caroline, 21 anys, estudiant a Münster, Alemanya.

“Veig les eleccions des del punt de vista de la política local. Des d’Anglaterra em sorprèn el fet que els candidats francesos hagin adoptat la personalització de fer política de Tony Blair. Els partits polítics es difuminen i el més important són els candidats com a persones. Potser Blair marxarà aquest estiu, però la seva manera de governar perdurarà sens dubte a l’altra banda de la Mànega”. Christophe Bickerton, 27 anys, estudiant de doctorat a Oxford, Anglaterra.

“A Noruega hi ha una fascinació dels mitjans de comunicació per la candidata “Ségo” que encarna perfectament l’esperit de la dona francesa”. Jean-Noël Lundh, 29 anys, enginyer , Oslo, Noruega.

“A Hongria, la campanya interessa molt els nadius, segurament a causa dels orígens hongaresos de Sarkozy”. Cécile Ranise, 27 anys, responsable d’un projecte cultural, Budapest.

“La gran majoria dels francesos que viuen i treballen en el món de les finances a Londres donen support a Sarkozy. Si desperta tant d’interès és perquè ha promès fer de França un lloc més atractiu i flexible, que permeti tornar a aquells que van marxar per manca d’oportunitats. Aquí no he vist ningú interessat per les eleccions”. Agnès Baritou, Londres.

“No només hi ha “Johnnys” aquí a Brussel·les, (en referència al cèlebre cantant Johnny Hallyday, que ha donat suport a la campanya de Sarkozy). Entre el personal que treballa a les institucions europees, el vot a Bayrou, ja no és tabú”. Lorenzo Morselli, 28 anys, assistent parlamentari, Brussel·les.