Al Parlament els homes només hi entren si porten vestit jaqueta. Ell hi va amb una caçadora texana. És normal, si “ell” és en Pippo Delbono, l’actor i director que des de fa temps posa en escena un teatre que sorprèn ja des de l’elecció dels actors. N’hi ha molts de professionals, però també hi ha persones que han viscut en manicomis, artistes de carrer, antics captaires, cantants de rock, un nen amb la síndrome de Down… El de Delbono és un teatre que eleva la diversitat a modus operandi.

I és precisament en un congrés sobre la diversitat cultural a Roma, el 26 de març de 2007, on Delbono intervé com a ponent. Aprofitant una pausa del congrés xerrem amb el director italià sobre teatre, diversitat, bogeria i “cultura que se salvarà del buit”, com li agrada dir.

Impulsar els desigs el més lluny possible

Què és el que estimula Delbono en el seu treball? La cultura, sens dubte. La cultura que “serveix per ajudar la gent a viure millor. És cultura el preguntar-se per què es neix, per què es mor i per què s’existeix. És cultura canviar la forma de veure el món. Parafrasejant Pasolini, la cultura és «impulsar els desigs el més lluny possible»”, explica.

Però el director italià va més enllà: “La cultura és comprometre’s amb les generacions futures, no amb les pròximes eleccions. A Itàlia hi ha un buit cultural i, per això, ens aferrem a qualsevol que prometi la vida eterna per omplir aquest buit”. És una referència, amb prou feines dissimulada, al paper de la religió. Ni tan sols la gestió del patrimoni cultural, tot i que Itàlia en conserva el més gran del món, fuig de la crítica del director: “El nostre país sap conservar però no renovar”.

Directors italians: “enganxats amb ‘Superglue’ a les seves cadires”

Pel que fa al teatre italià, Delbono diu que es treballa millor a l’estranger: “A Itàlia tenim un munt de preciosos teatres del segle XIX però que impedeixen la possibilitat de fer teatre-dança, teatre de poesia, teatre de visions. Aquí només es fan els grans textos clàssics. Hi ha només teatre de tradició i les estructures arquitectòniques són refractàries a la diversificació”.

I això no és tot. Els despatxos els ocupen els de sempre: “Els directors dels teatres italians s’enganxen amb Superglue a les seves cadires. Aquest immobilisme és un obstacle per a la renovació. És necessari implantar formes directives diferents, persones de l’estranger que aportin nous aires. S’ha d’enderrocar el mur italià d’un panorama cultural que no tinc por de definir com a teatralment mort”.

Teatre sense fronteres

Per fugir de l’esterilitat de la realitat italiana, Delbono, molt reconegut a Itàlia, des de sempre ha tingut la vista posada a l’estranger. A finals dels 80 va fundar la seva pròpia companyia, amb la qual a creat tots els seus espectacles i a viatjat per mig món.

Les seves col·laboracions amb artistes d’arreu són nombroses. El director lígur ha treballat amb l’actor argentí Pepe Robledo, amb el grup Farga [dirigit per Iben Nagel Rasmussen a Dinamarca] o amb la coreògrafa Pina Bausch a l’espectacle Wuppertaler Tanztheater.

El seu instint l’ha portat també cap a l’Orient, on ha estudiat les tècniques de l’actor-dansaire a l’Índia, la Xina i a Bali. Fins i tot les seves pel·lícules són plenes de referències a la dimensió internacional. Va obtenir un premi David de Donatello amb Guerra [2003], com a millor pel·lícula documental realitzada durant la seva gira per Israel i Palestina, entre el desembre de 2002 i el gener de 2003. Fa vint anys, la gira del seu primer espectacle, Il tempo degli assassini [‘El temps de l’assassí’, 1986], el va portar per teatres, presons i pobles de tota Amèrica del Sud. Des d’aquell moment, els èxits nacionals i internacionals es van començar a succeir l’un darrera l’altre. I Delbono els gaudeix sense renunciar a donar el protagonisme al món dels exclosos del sistema.

El teatre del director fa pujar a l’escenari immigrants, persones sense llar, malalts mentals, discapacitats… Com en Bobò, que va viure durant 50 anys al manicomi de Nàpols: “Després d’haver treballat amb ells, ja no entenc el fet que les persones més “difícils”, des d’un punt de vista social, siguin vistes amb ulls diferents. Les persones que treballen amb mi m’han obert els ulls. Han esdevingut protagonistes de la meva trajectòria, són personatges que viatgen a totes les grans capitals europees amb els meus espectacles. És la prova que la diversitat pot ser un instrument fonamental per l’apertura cultural”.

“A Moscou explica Delbono em van dir «però si els nens amb la síndrome de Down els tenim engabiats, nosaltres!»”. En canvi, en un dels meus espectacles hi ha un nen amb la síndrome de Down que clou la funció amb un somriure, i ningú més ho hauria sabut fer millor: en ell hi veig la llum de Buda”.

MIRA EL TEATRE DE PIPPO DELBONO

Visualitza el vídeo amb alguns fragments extrets d’Aquest buit ferotge (llegeix la ressenya), espectacle inspirat en el llibre autobiogràfic de l’escriptor nord-americà Harold Brodkey, mort de SIDA, on narra els seus últims anys de vida.