Alguns el coneixen com el Hollywood europeu. D’altres, els més joves, no n’han sentit a parlar mai. Cinecittà, el mític estudi de cine creat el 1936 com una factoria de propaganda per al dictador Benito Mussolini, va viure els seus grans anys de prosperitat a mitjans del segle XX. Fins ara, s’hi han rodat més de 3.000 pel·lícules, fins a 48 Oscars de l’Acadèmia han estat atorgats a algunes d’elles. Films com ara Cleopatra de Joseph L. Mankiewicz (1963), Guerra i Pau de King Vidor (1955) o Amarcord de Federico Fellini (1973), han fet que Cinecittà formi part dels grans estudis de cine.

Pròxim de Hollywood, lluny d’Europa

Situat als afores de Roma, Cinecittà sempre ha estat més pròxim de Hollywood que d’Europa. La Passió de Crist de Mel Gibson (2004), The Life Aquatic de Wes Anderson (2004) o Gangs of New York de Martin Scorsese (2002), són algunes de les recents superproduccions que s’han realitzat en aquest estudi. El cine italià també s’enduu una bona part del pastís, ja que “un 80% de les produccions italianes surten d’aquell estudi”, en paraules de l’australiana Catherine Lowing, responsable de relacions públiques de Cinecittà. Ara bé, la resta de produccions europees passen bastant desapercebudes.

Dit això, aquests estudis han sabut adaptar-se als nous temps i dediquen una gran part de la seva activitat, per exemple, a acollir rodatges de programes de televisió com ara Gran Hermano o sèries com Roma. “L’oferta d’activitats de l’estudi és tan extensa que fins i tot qui ho desitgi pot anar a Cinecittà a rodar la seva pròpia pel·lícula o programa”, ens comenta Catherine. Mentre ens explica els serveis que ofereix Cinecittà, visitem les més de vint naus que conformen el recinte. Actualment, continua creixent i adaptant-se a les necessitats que marca la indústria del cine. El mes de gener de 2005, Cinecittà va adquirir els estudis cinematogràfics de Marràqueix, i els va convertir en un dels més grans del món.

Roma: l’escenari més gran de Cinecittà

Des de sempre, Roma ha estat una ciutat amb una història i un paisatge urbà que han inspirat a tota classe de cineastes, des dels més comercials als més independents. Pretendre abraçar totes les obres que tenen relació amb Roma és quasi tan impossible com fer un recompte de totes les esglésies d’aquesta capital mundial del catolicisme. Films com ara Vacaciones en Roma (1953) i Ben-Hur (1959), de William Wyller, Quo Vadis de Mervyn LeRoy (1951) o, més recent, Gladiator de Ridley Scott (2000), han fet història amb directors nord-americans.

Molts realitzadors italians no romans també han estat seduïts pels encants de la capital, com Ettore Scola, natural de Trévico (Avellino) amb la seva recent reconstrucció còmica de la Gente di Roma (2003), en la qual homenatja la vitalitat de la ciutat a través de la vida quotidiana dels seus habitants. O el revolucionari Pier Paolo Pasolini, nascut a Casarsa (al nord d’Itàlia), que va dedicar gran part de la seva filmografia a pel·lícules de caire religiós i que va filmar, entre d’altres, Mamma Roma (1962), la història d’una prostituta romana que abandona la seva professió per vendre fruita. Sense oblidar el cineasta Nanni Moretti, nascut a Bolzano, al nord d’Itàlia, però que ha viscut tota la seva vida a Roma, ciutat que ha marcat amb fermesa la seva filmografia. Com oblidar el seu passeig en moto pel barri africà de Roma en la seva pel·lícula Aprile (1998)?

Ara bé, si haguéssim de destacar un realitzador per una filmografia marcada per aquesta ciutat, aquest seria Federico Fellini. Quasi tota la seva obra beu de l’inspiració que flueix en cada racó de la capital italiana. La Dolce Vita(1960) va convertir en històrica una escena que qualsevol de nosaltres ha volgut repetir en passar per la Fontana di Trevi (alguns dels seus plans es van filmar a Cinecittà, usant una rèplica de la Fontana). La seva passió per aquesta ciutat queda palesa en la seva pel·lícula Roma (1972), en la qual compara Roma amb la seva actriu Anna Magnani: “Ella podria ser el símbol vivent d’aquesta ciutat. Roma, vista com una lloba i una verge vestal, com una aristòcrata i una prostituta, com un bufó melancòlic”.

Nous talents

En els últims anys, una nova generació d’actors i directors reclamen el lloc que els correspon a nivell europeu i mundial. L’actriu Giovanna Mezzogiorno (1974), protagonista de la nominada als Oscars La bestia en el corazón (2005) o El último Beso (2001), o Sabrina Impacciatore (1972), també present en El último Beso i en N-Io e Napoleone (2006). Les dues actrius són dos clars exemples d’aquesta nova sàvia de joglars. Ambdues són romanes.

Pel que fa als directors, Gabriele Muccino o Matteo Garrone són dos dels realitzadors romans més aclamats. Tot i que no són tan joves, podríem dir que pertanyen també a aquesta nova generació, ja que les seves obres més reconegudes daten dels últims cinc anys.